Si fóssim cadires o taules

Si fóssim cadires o taules no patiríem mai. No tindríem ni fred ni calor. Ni gana ni set. Ni por ni ansietat. Ni tristeses ni remordiments.

Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.

No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.

Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.

D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.

Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.