Contrastos

Surto de casa a les sis del matí. És diumenge, i al carrer em trobo nois i noies que suposo que s'han passat la nit a alguna de les sales o bars que hi ha al barri. Dues noies s'ajupen i es posen a pixar a la vora d'uns contenidors, els és fàcil perquè aquests dies fa calor i de roba ja en porten poca. L'únic problema el tenen amb els talons, d'un pam, inversemblants, que els compliquen mantenir l'equilibri. Fins el punt que una para, es treu les sabates i després, descalça, torna a la feina de buidar la bufeta. Mentrestant, un noi que les acompanya s'entreté tocant els timbres d'un portal. Riu ell, riuen elles.

A la vora hi ha una petita botiga d'aquestes que no tanquen en tota la nit. El noi que se n'ocupa, un pakistanès (suposo, per la pinta) potser té la mateixa edat que les noies que pixen, que el noi que toca timbres i que els altres que tomben pel carrer i també xerren i criden. De la porta estant, el noi de la botiga mira, seriós, impassible. Ves a saber què pensa. O què desitja.

Més enllà em trobo una dona de no sé quina edat, malgirbada, asseguda a un banc, amb el cos tirat endavant i el cap enfonsat al damunt d'un carret. Immòbil, suposo que dormint. Al costat del carret, unes bosses voluminoses.

I seguint carrer avall primer em trobo un altre sense sostre estirat a l'entrada d'una botiga, i més enllà dos més estirats a l'entrada d'una escola.

Després, ve en direcció contrària a la meva un noi d'uns trenta anys. Puja carrer amunt, corrent, perfectament equipat, amb la seva samarreta de disseny, els pantalons cenyits i unes bambes de les cares. Amb un telèfon a la mà i uns auriculars a les orelles. A bon ritme, suant.

I de moment paro. En resum, que viure és estrany. Molt.