La Nuri - 2

Fa unes setmanes es va morir la Nuri. Es va anar fonent, encongint, arrupint, escolant, fins que es va acabar del tot. Al final encara va tenir sort, perquè potser hauria pogut viure molt temps més, potser fins i tot anys, en aquell estat gairebé vegetatiu, apagada, amb la mirada perduda les poques estones que tenia els ulls oberts.

De fet, la Nuri feia temps que no hi era. Feia molt que havia desaparegut la Nuri d'anys enrere, la que et feia somriure en veure el seu somriure, la Nuri plàcida i bondadosa, acollidora, agradable, amb el seu punt de lleu tristesa o melangia als ulls, potser pel fet d'haver de conviure, d'haver viscut tota la vida, amb el marit tan insensible, egoista i rústic amb el que s'havia casat. D'aquella Nuri només en quedava un cos doblegat, sofrent, amb una gran tristesa, aclaparadora, de forma permanent a la cara.

Els metges deien que la Nuri no patia, que aquests malalts no pateixen. Però no saben res, quan parlen així, només suposen, o potser s'ho inventen per tal de tranquil.litzar els familiars, o potser per tal de tranquil.litzar-se ells mateixos. Com han de saber el que passa, poc o molt, a dins del cervell d'una persona que ha perdut la capacitat de comunicar-se amb la gent que l'envolta?