La Lola

D'això ja fa vint-i-sis anys. Quan buscàvem casa amb la Rosa, que aleshores era la meva companya, gràcies a una carambola familiar vam conèixer la Maria del Cinto, una dona que se'n devia anar cap als vuitanta anys, menuda, eixarreïda, "seca com un bacallà", malhumorada i rondinaire, però que per a nosaltres va ser providencial.

La Maria vivia a un poblet que estava dins de les zones de les comarques tarragonines que d'antuvi ens atreien, ni massa allunyades de la costa ni a la vora de grans nuclis urbans o industrials. Ella ens va posar en contacte amb la Lola, una dona potser llavors al voltant dels seixanta anys, soltera, catequista i assídua col.laboradora amb totes les activitats de la parròquia del poble. Eixuta, ajudadora, amb un somriure de mal definir, entre acollidor i desconfiat, entre d'altres activitats la Lola s'ocupava de la seva tia, la Doloras de Cal Sordet, la mestressa de la casa que vam acabar llogant (per molt pocs diners, no ho recordo, crec que unes 1500 pessetes al mes). La Doloras tenia ja un munt d'anys i estava molt atrotinada, recordo sobretot la seva dentadura postissa balderajant-li dins de la boca i impedint-li parlar amb facilitat i claredat. És estrany, com de les diferents persones que hem anat coneixent al llarg de la vida de vegades ens queden records tan curiosos.

La primera nit a aquella casa que havíem acabat de llogar es va presentar la Lola amb una ampolla d'oli i una bossa amb patates i cebes. Era la tardor, feia ja una nit una mica fresca. De vegades m'agrada recordar aquell moment especial, aquella bonica iniciativa.

Més tard, al cap de molts anys, amb la Lola vaig tenir un disgust important a causa de la casa, però aquell incident no em va fer oblidar la visita inesperada de la primera nit, gràcies a la qual d'alguna manera en aquell moment ens vam sentir una mica més a gust en aquella casa llavors tan buida i freda, en aquell poble per a nosaltres del tot desconegut, en aquella comarca tan allunyada dels llocs on abans havíem viscut.