Solitud, desordre i brutícia

Vaig amb l'Aureli cap a casa seva. Viu en un edifici "senyorial", en un dels barris amb el metro quadrat més car de la ciutat. L'entrada enlluerna de tan neta, amb marbres i llums que semblen patenes. Una esplèndida catifa (tot i que estem a l'estiu) va des de la porta del carrer fins a la porta de l'ascensor.

L'ascensor és antic, espaiós, de fusta, amb un gran mirall. Pugem fins a dalt de tot, perquè l'Aureli viu a l'àtic. Sortim de l'ascensor, i quan ell obre la porta del pis, rebo una bufetada. O més ben dit, dues bufetades, una olfactiva, densa, intensa, confitada, de falta de ventilació, de suor, de pols. I la segona visual, quan d'una llambregada m'adono de l'escenari caòtic i brut en el qual em disposo a entrar.

L'Aureli es disculpa, i li dic que no es preocupi, que hi estic acostumat, que no és el primer cop que entro en un pis com el seu. I ell es torna a disculpar, i jo torno a insistir que no es preocupi.

És un pis immens. Hi viu sol des que fa uns anys la seva mare va morir. Pel mig del llarg passadís hi ha com un petit caminet, no tan brut com la resta, mentre que per les vores s'hi acumula la brutícia de forma progressiva: com més cap a les parets, la capa és més densa, més gruixuda, fins a tapar completament les rajoles de sota. En segons quins trams, la brutícia té una altra consistència, enganxosa: llavors, quan camines, les soles de les sabates s'adhereixen a terra, i fan un soroll estrany, com quan arrenques les cintes adhesives d'un embalatge.

A la cuina no hi ha ni mig pam buit on poder-hi deixar, si volguessis, un saler. Els plats, els gots, les paelles, les cassoles, els coberts, papers, plàstics i pots, inunden la cuina. O més ben dit, és com si fa temps l'haguessin inundat, i així es van quedar, ves a saber quan temps fa, bruts, amb restes de menjar que primer es devien anar podrint, després assecant, conformant aquest escenari de brutícia fossilitzada.

Els fogons, negres, acumulen restes de menjar carbonitzades, unes restes que s'han anat superposant, han anat fent gruix i en algun punt superen els fogons, un parell dels quals han desaparegut, literalment, sota aquesta "marea negra".

Per sort, el lavabo i el vàter no els veig, dic per sort perquè per experiència ja sé que en aquests casos és la part de la casa més immunda, més terrorífica.

En totes les habitacions hi ha el mateix desordre de llibres, papers, plàstics, robes. Tot escampat damunt les taules, les cadires, els radiadors, els llits. O caigut pel terra. En conjunt una gran estesa polsegosa i bruta, en el millor dels casos apartada cap a les vores, per tal de no trepitjar res al passar.

No li dic cap mentida quan li dic a l'Aureli que no és el primer cop que veig un pis com el seu. Però em torna a impressionar, veure un abandonament i un desgavell d'aquestes dimensions. Sobretot, al pensar "que algú hi viu". (1)

No li faig cap sermó (seria absurd) però li dic, amb suavitat, que "potser" estaria bé buscar algú que de tant en tant li netegés una mica el pis, perquè "potser", amb el pis una mica més net i endreçat, ell hi estaria més a gust. I no insisteixo, només li dono un parell de referències concretes, "per si vol buscar algú", i canvio de tema.

Abans de pujar al pis havíem estat els dos a un bar, xerrant i prenent un cafè, o més ben dit, jo un cafè i ell quatre. Al bar m'havia explicat que estava intentant aconseguir el bo social perquè li sortís més barata la factura de l'electricitat, i que també estava tramitant la targeta de jubilat, per tenir descomptes amb el tren i l'autobús. I que havia anat a Càritas perquè l'ajudessin a fer algun tràmit.

Parlant així, al bar, d'ajudes i de diners, li havia dit que ell no era pobre, en absolut, sinó bastant ric. Perquè és l'únic propietari del pis on viu, que val una milionada, i que si se'l vengués i anés a un de més modest viuria com un rei la resta de la seva vida. I que de fet no li caldria ni això, perquè també té una altra propietat, i accions de no sé què, i diners al banc.

A la vida de l'Aureli hi ha molts contrastos, els que he explicat només en són una part. Però sens dubte el fet més determinant de la vida de l'Aureli és la seva gran solitud. I és aquesta solitud (en part conseqüència d'alguns episodis biogràfics dissortats) la que, al llarg dels anys, al llarg de dècades, l'ha dut fins a aquesta vida seva d'ara tan estranya.

--
(1) Amb diferents graus d'abandonament i brutícia, són com a mínim cinc els pisos "d'aquestes característiques" pels quals he passat aquests últims anys. D'algun altre cas d'aquests ja n'he parlat, per exemple al parlar del JF. En cap dels casos hi havia una situació de veritable pobresa, però si, sempre, de solitud, i sovint també un estat depressiu.