Estimada Elisabet

Un cop a la setmana amb la meva companya anem a veure la seva germana, l'Elisabet. A l'Elisabet la vaig conèixer quan estava a la residència anterior, quan em vaig començar a afegir (algunes vegades) a aquestes visites setmanals.

Ara les visites per a mi s'han convertit en una rutina, i si alguna setmana pel que sigui no hi puc anar, trobo a faltar aquesta estona amb ella.

L'Elisabet està contenta quan l'anem a veure, i nosaltres també. A banda d'aquesta sensació agradable (i alhora trista, a causa de la seva vida complicada), pot semblar un tòpic si també dic que a mi ella m'ha ensenyat moltes coses, però és així. Me les ha ensenyat o m'ha facilitat aprendre-les, tant se val: es digui com es digui, l'aprenentatge és el resultat de la relació, de les estones compartides, dels cafès compartits, de les preocupacions compartides, de les bromes compartides...

L'Elisabet té la meva edat. Ella viu en una residència psiquiàtrica i jo no. De vegades penso que hi ha molt d'atzar en el fet que ella estigui "a dins" d'un lloc així i jo no.

És un misteri, vas caminant per la vida, arribes a cruïlles, has de triar cap a quina banda et decantes... i llavors potser en lloc de triar un camí segur (o menys insegur), potser tries un camí incert, perillós.

I resulta que el perill és gran, amb amenaces i monstres reals. I tens mala sort i ensopegues, i un monstre et devora. En el seu cas el monstre van ser les amfetamines, i poc després la psicosi.

De vegades també penso que ella va ser "devorada", però que també hauria pogut ser "rescatada". Hi penso sovint, igual que també penso sovint què a la residència de l'Elisabet hi ha massa gent, gent que potser, segons com, podria no estar-hi.

Amuntegar les persones en residències psiquiàtriques és una opció, una forma de gestió vinculada a una forma de mirar. Perquè la realitat és complexa, pot ser mirada des de diferents angles, i davant de la complexitat, de la multiplicitat de perspectives possibles, sovint simplifiquem (per comoditat, mandra, por, el que sigui). I la simplificació té repercussions.

D'altra banda, una cosa és la comprensió i una altra la implicació. Jo si penso en l'Elisabet em sento interpel.lat, i en parlo, però sé quins són els meus límits. Ho sé perquè els he establert jo mateix. He decidit que arribo fins on arribo: en aquest cas, fins a aquestes petites visites setmanals.

Més enllà d'això, sóc gelós "de la meva vida". De manera que sé que puc parlar "només fins a un cert punt".