Plovineja i fa fred (el Domingo)

Arribo a l'estació a quarts de set del matí, encara fosc, i com que falta una mica pel meu tren, m'assec al vestíbul. Al carrer fa fred i plovineja. Al cap d'una estona veig que entra un home encongit, caminant encarcarat. Veig que em mira, i d'entrada no el reconec, fins que m'adono que és el Domingo.

Se m'acosta i em saluda, té dificultats per parlar, la cara li tremola. El seu somriure habitual aquest cop és forçat, cansat: està congelat i moll. Li dic que sembla que ha passat una mala nit, i llavors ell despista, com si no m'hagués sentit, i després em diu si el convido a un cafè.

Ja em coneix i no m'ho demana mai, però avui ell ha fet una excepció i jo també la faig, i li dic que sí. En aquest instant no és el Domingo caradura, sinó un Domingo congelat i desvalgut.

Com que el bar de l'estació ja està obert, i com que a ell gairebé no se l'entén de tantes tremolors, li demano jo un cafè amb llet, i llavors em diu si també pot demanar una pasta, i la demanem.

Li dic que és curiós, perquè li pago el que jo no m'he pagat mai. Li dic que no he entrat mai sol a un bar per prendre'm un cafè o qualsevol altra cosa (i és veritat, si vaig a algun bar i em bec un cafè és sempre acompanyat, perquè el cafè és només l'excusa per a la vida social). Mentre xarrupa amb delit i avidesa el cafè amb llet i mossega la pasta, em mira de cua d'ull (com si fos un animalet), i suposo que pensa que sóc molt estrany.

M'acomiado d'ell, perquè ja falta poc pel meu tren i haig de baixar a l'andana. Suposo que amb el cafè amb llet el Domingo es refarà una mica, i llavors, ja més animat, estarà en condicions de començar a captar. I al migdia segurament ja tindrà diners per anar a fer un bon dinar, i potser també un bon sopar: quan pot, menysprea els entrepans i s'entaula. I com que viu no al dia, sinó "a l'instant", potser al vespre es tornarà a trobar escurat i a la intempèrie, ves a saber.

D'altra banda, aquests dies si estigués al poble (el conec d'allí) podria anar a jornal, collint olives. Tindria el menjar assegurat i podria dormir a cobert a casa del seu nebot. De fet, va començar la collita, però com tantes altres vegades, li va agafar el rampell i va marxar.

Després de tants anys, ara ja l'entenc, ell és així, no hi pot fer res. Ni vol. I ves quines coses, tot i la seva despreocupació i caradura (a parts iguals), em cau molt bé.