El Jonàs

Vaig a veure el Jonàs i, quan arribo al psiquiàtric, la secretària de l'entrada em diu que no puc entrar, que no surto en el registre de persones autoritzades per veure el Jonàs.

Li demano que parli amb algú, perquè al Jonàs fa anys que el vinc a veure, i fins ara mai no m'havien posat cap pega. Telefona a no sé qui i després em torna a dir que no, que si no surto al registre no puc entrar.

Insisteixo, li dic que he fet més de dues hores de viatge per veure el Jonàs (és cert), i que a més, pel que sé, al Jonàs no el va a veure ningú (també és cert, descomptat un germà que hi va quan se'n recorda, cada uns quants mesos).

Li dic que en aquestes circumstàncies em sembla més important la persona, el Jonàs, que el registre, que ja entenc que ella segueix un protocol, però que per favor truqui a algú que estigui pel damunt d'ella i de la persona a qui ha trucat fa un moment.

Em diu que no pot ser, que no hi ha ningú que pugui autoritzar que entri, que a la tarda els responsables no hi són. I jo, ja una mica tip, li dic que no m'ho crec, que a la tarda no hi hagi ningú qualificat per poder avaluar la meva petició, sobretot tenint en compte les moltes vegades que he vingut, que el Jonàs em coneix i ho pot confirmar, que hi ha altres interns que també em coneixen, etc.

Aquesta situació desagradable i absurda s'allarga una mica i, al final, com que veig que no aconseguiré travessar aquesta barrera de la secretària-portera, decideixo canviar d'estratègia. Surto i me'n vaig cap a l'altra punta del recinte, a un lloc que en comptes de paret hi ha una reixa, des de la qual es pot veure un dels patis. M'hi acosto, i veig no gaire lluny un parell d'interns, sense fer res, avorrits, amb cares ensopides.

Els faig un crit: "Coneixeu el Jonàs?" I un s'acosta i em diu que sí; sembla que està content que algú li digui alguna cosa. Li pregunto si em pot fer un favor, i em diu que sí. I llavors li demano si pot anar a avisar el Jonàs, a dir-li que estic aquí, a fora, perquè no em deixen entrar per la porta. I li dic també que l'avisi amb discreció, que sobretot cap treballador del centre no s'adoni de la gestió que li encomano. I em diu que ho farà així, i m'ho diu amb una cara resplendent, content de tenir aquesta feina "delicada i confidencial" per fer.

Al cap d'una estona arriba el Jonàs. Em diu que què passa, que com és que no em deixen entrar, i li ho explico. Fa cara de relativa sorpresa, i alhora de fatalitat; suposo que ja està molt curtit, després de tants anys aquí dins. Parlem una mica, poc perquè em fa por que ens pesquin, no pel que em puguin dir a mi, sinó a ell... no sigui que se la carregui. Li dic que procuraré tornar aviat havent intentat resoldre abans la història aquesta del registre de persones autoritzades.

Durant les dues hores del viatge de tornada penso en la tristesa de la vida en els psiquiàtrics, marginada i sense al.licients, i a sobre de vegades amb protocols que en moments de discrepància prioritzen el respecte de la norma pel damunt del respecte de l'interès de la persona.

L'interès de la persona, en funció del qual en teoria s'hauria d'organitzar tot...