Àpats ocasionals

Avui estic tot el dia fora de casa. Quan s'acosta el migdia començo a pensar en entrar a algun super per comprar alguna cosa (els menús meus fora de casa són de super, per exemple pa i cigrons). Però mentre estic amb aquests pensaments la Divina Providència em posa davant dels ulls, a la vorera, una caixa de fruita plena de plàtans.

Són d'un super que hi ha a la vora, "lletjos", amb la pell tacada a causa de la calor, però encara no s'han estovat. De manera que n'agafo una dotzena. I per dinar, amb una barra de pa que compro, me'n menjo mitja dotzena, i al vespre, per sopar, l'altra mitja. Dolços, la mar de bons.

Abans d'ahir, quan tornava cap a casa, em vaig trobar un tetrabric de llet sense encetar, acabada de caducar. Naturalment, la vaig arreplegar i, per sopar, a casa vaig menjar pa amb llet. Amb un sobret de sucre (recollit de la taula d'un bar).

Unes setmanes abans, tres setmanes després de Sant Joan, em vaig trobar una pila de deu caixes de coques de llardons (no exagero, deu), grans, d'uns dos per tres pams cada coca, cada una amb la seva caixa, totes embolicades amb els seus papers de cel.lofana.

En vaig agafar dues i, els dies següents, aprofitant que la meva companya marxava uns dies, vaig menjar coca de llardons per esmorzar, coca de llardons per dinar i coca de llardons per sopar. Fins que es va acabar.

Crec que en conjunt són règims força equilibrats, perquè si un dia menjo plàtans, un altre coques i un altre pa amb llet, si faig la mitja suposo que no em deu faltar res (ells llardons de les coques els compto com a proteïnes).

També és veritat que de vegades poden passar dies sense troballes (i llavors menjo "normal"). Sense trobar res comestible, però potser trobant altres coses. Com ara llibres. Per exemple, fa unes setmanes vaig trobar "Elogio de la debilitat", d'Alexandre Jollien, i "Novecento", d'Alessandro Baricco. Esmento aquests dos dels que he trobat darrerament perquè m'han agradat de manera especial. (1)

Els llibres, per sort, també alimenten. Alguns molt.

--
(1) El llibre d'Alexandre Jollien és autobiogràfic, i explica les dificultats que ha tingut a causa de la seva paràlisi cerebral. De "Novecento" n'havia vist una adaptació teatral, un fantàstic monòleg interpretat pel Pep Jové, però desconeixia el text original.