Sobre el gènere biogràfic

Llegeixo un article del Jordi Amat sobre l'origen del gènere biogràfic i la seva evolució fins avui. Explica que des de Plutarc, el primer referent històric, i fins fa ben poc, l'objectiu dels autors era l'exemplaritat, de manera que els textos biogràfics sempre estaven subordinats a aquest propòsit educatiu. (1)

Diu que el punt d'inflexió (o de diversificació) es produeix a mitjans del segle divuit, amb l'anglès James Boswell, i més tard amb Lytton Strackey, dos autors dels quals, a causa de la meva gran incultura literària, haig de reconèixer que no en sé res (ni tan sols em sonaven).

Jordi Amat avança ràpidament fins a arribar a exemples actuals o recents, com ara Javier Cercas i la seva aproximació a Enric Marco (l'home que es feia passar per ex-pres dels camps nazis), o Hannah Arendt i el seu assaig sobre Eichman.

Les antigues biografies educatives, en general laudatòries i parcials, donen pas a relats més complexos i rics, que el que busquen és la persona, de manera global, amb les seves peculiaritats, contradiccions, etc.

Fins aquí el Jordi Amat, ara segueixo jo. Aquest nou format biogràfic no substitueix l'anterior, sinó que es desenvolupa en paral.lel. És a dir, la producció de biografies tendencioses i exemplaritzants (laiques o religioses) segueix gaudint de molt bona salut, sobretot a causa de la nostra necessitat de mites i líders. Les pàgines i pantalles dels mitjans de comunicació són una constatació d'aquesta realitat. (2)

El biaix "hagiogràfic" (religiós o laic) pot ser de dos tipus: d'origen inconscient o conscient. És a dir, qui escriu (o rememora parlant) pot distorsionar la realitat de manera no intencionada, a causa de veritable ignorància. O a causa "d'un prejudici positiu" tan ferm en relació a la persona biografiada que, encara que qui escriu "en teoria tingui a l'abast la informació", de manera inconscient descarta qualsevol pista que no conflueixi amb el propòsit laudatori i exemplaritzant.

L'altra possibilitat és la intenció clara de distorsionar o mentir. Tal com per exemple es feia durant l'estalinisme, eliminant dels relats i dels documents gràfics oficials les persones que havien anat "caient en desgràcia". I tal com segueixen fent avui molts grups i institucions, per tal de fer valdre els seus propòsits: quan convèncer és difícil, sembla que la falsedat ajuda (no em sembla que sigui necessari posar exemples).

La distorsió o mentida intencionada ens torna als temps més remots de la història. Perquè la voluntat educativa sempre s'ha exercit, tant a través de la lloança desmesurada d'una persona o institució, com de la demonització absoluta "dels altres". Santificar algú (religiosament, políticament, etc.) és molt més fàcil quan es poden identificar (o inventar) llucifers. (3)

Entremig d'aquests riscos i embolics, per sort sempre queden autors de biografies (o d'autobiografies) que aposten per la valentia, el rigor i l'honestedat. Potser no són molts, però la seva existència ajuda al fet que llegir pugui ser una activitat molt estimulant.

--
(1) Culturas, La Vanguardia, 21-7-2018
(2) Aquesta convivència de tendències (idealitzar, qüestionar...) es manifesta no només en l'àmbit editorial, en l'esfera pública, sinó en els àmbits més reduïts, com ara els familiars.
(3) Ja sigui un adversari polític, religiós, territorial, comercial, cultural...