L'Anabel - 2

Viu lluny, de tant en tant la telefono. Parlo una estona amb l'Anabel i aquest cop em transmet la seva indignació pel fet que hi hagi veterinaris dedicats a guarir les malalties de les serps, les iguanes, les tortugues, els conills d'índies, les fures, els esquirols...d'aquesta mena de nous animals de companyia que ara en diuen mascotes. Em diu que ha vist per la tele un programa dedicat a aquest tema i que li sembla una vergonya totes les atencions que hi ha persones que proporcionen a aquests animals: menjars sofisticats, medicacions encara més sofisticades, clíniques especialitzades, operacions en quiròfans dotats de les més modernes tecnologies...

L'Anabel parla acaloradament. Quan s'ha esbravat una mica i afluixa el seu devessall d'indignació, li dic si ella no fa el mateix amb els quatre gossos que té, als que hi dedica totes les atencions i recursos de què disposa.

Quan li dic això salta com una fera, amb una passió desbordada, de forma sorprenent. Em diu que no té res a veure una cosa amb l'altra, que són animals absolutament diferents, que com pot ser que digui el que dic i no m'adoni de l'íntima complicitat que es pot establir amb un gos i, en canvi, la impossibilitat d'establir cap relació remotament semblant amb una tortuga, un conillet d'índies o un esquirol. Mentre l'escolto, tot i reconèixer la part de raó que té, alhora penso meravellat en la particular i inconscient habilitat que tenim la gent quan volem justificar els nostres comportaments...

La relació que té l'Anabel amb els seus gossos és ben curiosa (o relativament curiosa, tenint en compte la relació que té molta gent amb els seus animals de companyia). Sobretot és curiosa la seva relació amb el més atrotinat dels seus quatre gossos: vell, cec, sord, diabètic i amb càncer... un gos fet una absoluta calamitat i que tanmateix no hi ha manera que el deixi morir en pau, obsessionada com està en què visqui. No caldria ni que li fes l'eutanàsia, no caldria que fes res de res: només que un dia no el punxés amb la insulina, el pobre ja s'apagaria del tot i deixaria de patir i de fer patir. Però l'Anabel tot el dia n'està pendent, esclavitzada, medicant-lo, vigilant-lo... Capficada a més, ja en el súmmum dels despropòsits, perquè com que està tan delicat no se'l pot operar del càncer del cul que pateix.

La situació de l'Anabel és del tot esperpèntica i incomprensible, si s'observa des d'una perspectiva estrictament racional (cosa d'altra banda ben absurda i inútil, ja que al capdavall ja sabem que el que ens regeix són les emocions). En el cas de l'Anabel, el seu comportament a més té un important agravant afegit: va molt escassa de recursos i, tot el que dedica als seus animals (a més dels gossos té un munt indeterminat de gats), s'ho resta del que s'hauria de dedicar a ella mateixa. De fet, no és cap exageració dir que està pitjor alimentada que els seus gats i gosos, i també pitjor atesa sanitàriement: entre l'edat i el poc que es mima ella mateixa, a l'Anabel se li ha anat deteriorant la salut, de mals diferents en té uns quants, una bona cabassada. I encongeix el cor veure-la en una situació tan estranya i alhora tan absurdament dolorosa, baldada pels seus mals i esclavitzada per les seves emocions traidores...