Independentisme terapèutic

L'Anna fa anys que està atrapada en una situació complicada de baixa autoestima, ansietat crònica, compulsions amb el menjar, desinterès pels estudis i incapacitat per treballar. I solitud, molta solitud. Té vint-i-quatre anys, i des dels dotze la seva vida és complicada, tancada, encongida i dolorosa.

Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...

Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.

No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.

És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.

Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.

L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!