Depressions i ús dels condicionals

"No es tracta de determinar què pot curar més, si el camí espiritual, els medicaments o la psicoteràpia. Tots tres camins plegats poden ajudar la persona depressiva i contribuir a la seva curació, donant-se suport i reforçant-se mútuament."

En lloc de l'afirmació categòrica, de manera prudent l'autor opta pel condicional, "poden". Ho diu a "Camins a través de la depressió" Anselm Grün, monjo benedictí de Münsterschwarzach (Alemanya). (1)

D'altra banda, en les 150 pàgines del llibre s'hi troba a faltar un aprofundiment en aquest sentit. És a dir, una referència clara als condicionals, sobretot al fet que quan les persones amb problemes depressius busquen ajuda es poden trobar amb bons o mals psiquiatres, amb bons o mals psicòlegs i amb bons o mals directors espirituals.

Faig un incís. Com que no sóc creient, ho remarco: és obvi que per a una persona creient i amb problemes depressius la seva creença i l'orientació d'un bon director espiritual pot ser (reincideixo en el condicional) una gran ajuda.

Continuo. Quan dic bo o dolent (psiquiatre, psicòleg, director espiritual o qualsevol altre referent en alguna mesura "terapèutic") ho dic a partir d'aquesta referència objectivable: que sigui algú capaç o incapaç d'alleujar o ajudar a superar els malestar de les personers víctimes d'estats emocionals depressius. Sense oblidar que, a més dels bons i els dolents, hi ha també "els pitjor que dolents", aquells que no és que no aportin res positiu, sinó que aporten negativitat, de vegades molta. És a dir, aquells que contribueixen a cronificar o empitjorar el malestar que haurien d'intentar alleujar. Siguin psiquiatres, psicòlegs, directors espirituals o qui sigui.

D'aquests, "dels pitjors que dolents", també n'hi ha. I cal estar a l'aguait, per tal de poder-los detectar i apartar-se'n (cosa de vegades complicada, ja que per fer-ho més complicat de vegades una mateixa persona pot ser útil a algú i desaconsellable per a algú altre).

El llibre de Anselm Grün és un llibre curiós, amarat de cap a peus de referències bíbliques. El que més m'ha sorprès és la interpretació que fa dels miracles de Jesús, en els que en tots hi veu malalties depressives (el paralític és un depressiu, el cec també...), les limitacions físiques dels quals segons ell són una manifestació del seu estat depressió ocult.

Una altra cosa que m'ha sorprès, però menys, perquè ja l'he trobat en altres assagistes teòlegs que han tractat el tema de la depressió, és la valoració positiva que quan els convé fan de del sofriment del depressiu. Ara no m'hi embranco, perquè és un tema també complicat (alguna vegada ja l'he comentat, potser una altra estona hi tornaré).

Bé, els Evangelis (igual que l'Antic Testament, que Anselm Grün també cita sovint), són textos que al llarg de la història s'han interpretat de moltes maneres. D'altra banda, Anselm Grün, com a assessor espiritual i psicòleg de persones depressives (segons es dedueix del llibre) suposo que és normal que vegi exemples de depressions en tot el que l'envolta, en els textos bíblics, les vides de sants i la gent amb què conviu o l'envolta. Suposo que això ens passa a tots, que quan tenim un problema o interès determinat és fàcil que acabem només veiem el món a través del filtre distorsionador d'aquest problema o interès.

Anselm Grün té aquesta manera peculiar d'escriure de molta gent d'església i alhora amb estudis d'una determinada matèria (medicina, psicologia...), gent que barreja el seu àmbit de competència particular i laic amb la seva competència teològica o pastoral. I el resultat és que tot acaba sent una mateixa cosa. Una i envitricollada, ja que amb aquestes exposicions no saps "si van o venen", amb els seus esforços, de vegades admirables (però d'incerta eficàcia), per harmonitzar els dos àmbits, ciència i creença. No vull generalitzar, hi ha autors que amb aquesta doble condició professional i religiosa tenen molta cura en no fer aquesta mena de barreges.

Els llibres com aquest de Anselm Grün són de mal avaluar a causa del que acabo de dir, perquè a més entremig d'aquesta mena d'escudella barrejada hi ha també idees molt elementals, sensates i útils.

Per tal que no se'm digui que a aquesta mena d'autors religiosos només els busco les pessigolles (allò que em sembla confonedor, o de vegades clarament contradictori o negatiu), posaré un exemple d'una idea del llibre que m'ha semblat molt interessant, i que crec que és de les vegades que l'he trobat expressada amb més claredat:

"Les persones depressives acostumen a sentir-se exhaustes al començament d'un nou dia. Voldrien quedar-se al llit. Per tant, no té gaire sentit que s'obliguin a llevar-se. Activar la voluntat és una altra cosa. M'adono que no tinc ganes de llevar-me. No ho jutjo. M'ho permeto. Però alhora responc al desgrat i em dic: 'Tot i que no tinc ganes de llevar-me, em llevo. Estic deprimit. Però, amb tot, faré aquest primer pas de sortir del llit. (...)'. No es tracta de reprimir la depressió amb la voluntat, sinó d'entrar en contacte amb la voluntat a través de la depressió. Aleshores, malgrat la malaltia, notaré la força que encara hi ha en la meva voluntat. N'hi ha prou per llevar-me i -només per avui- decidir-me per la vida."

Per a mi aquesta idea té l'interès afegit que em recorda la meva mare, en tant que aquest era un aspecte que ella tenia molt interioritzat i que de vegades ella esmentava com a part de la seva forma d'enfrontar els difícils estats depressius que va haver de viure: l'esforç titànic que feia per assolir unes fites mínimes que ella mateixa s'havia imposat.

D'aquesta cita també em sembla remarcable la penúltima frase, "només per avui". El mateix que diuen els Alcohòlics Anònims, dels quals potser està treta. Perquè pensar en "tota la vida d'esforç" és difícil de suportar, però pensar només en "avui" sens dubte és més assimilable.

Anselm Grün en aquest fragment explica bé aquesta idea "de l'actitud esforçada", aparentment incompatible amb un estat de depressió severa. Després, cadascú ha de trobar quines són les seves possibilitats i els seus límits: potser només llevar-se, potser llevar-se i "també" anar a comprar el pa, potser llevar-se, el pa i un petit tomb... o potser ni llevar-se, només esforçar-se per girar el cap, i així, en lloc d'estar tot el dia al llit i de cara a la paret, ser capaç de mirar cap a la finestra, i així poder veure que es fa de dia, els núvols que passen...

Malgrat la sensació d'embolic que en conjunt em transmet el llibre, només per aquest fragment ja em compensa haver-lo llegit (a banda que hi hagi també altres idees que també m'han agradat).

--
(1) Editorial Claret, 2009 (cites, p. 150 i 23). Anselm Grün, a més de monjo, mossèn i teòleg és "famós per unir l'espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna (...) és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat, i és l'autor de més de 300 llibres relatius al tema. Més de 14 milions de còpies dels seus llibres s'han venut i s'han traduit a una trentena d'idiomes" (segons la viquipèdia en castellà).