Litúrgia de les hores

Assegut al tren vaig fullejant la "Litúrgia de les hores", un patracol de més de dues mil pàgines plenes d'oracions i càntics. És un llibre molt ben editat i enquadernat, amb paper de qualitat imprès a dues tintes, amb les seves cintes de colors per fer servir de punts.

Mentre el fullejo, a l'altra costat del passadís, en uns seients de cara a mi, hi ha dues dones grans (és a dir, "encara més grans" que jo). En algun moment em miren, i veig que dirigeixen els ulls al llibre que tinc a les mans.

Amb la meva pinta mig d'indigent i aquest llibre d'oracions potser pensen que sóc un mossèn jubilat disfressat de proletari, o un mossèn "dels de la teologia de l'alliberament", tot i que no sé si encara n'hi ha, i si en queden, si traginen aquesta mena de llibres.

El llibre no és per a mi. És per a l'Elisabet. Ella va demanar en préstec a la biblioteca un exemplar com aquest, i després el va perdre. D'això ja fa molts mesos, era un embolic que estava encallat i que calia resoldre, perquè a ella li generava malestar el deute. De manera que el vaig buscar per internet i vaig trobar que a una llibreria de vell de Vic el tenien, m'hi vaig posar en contacte i vam quedar que l'aniria a recollir. (1)

Ja he parlat algun cop de la relació especial que mantinc amb l'Elisabet, ella tan devota, fins i tot beata, i jo descregut del tot, però mut sobre aquest tema quan parlo amb ella, perquè quan parlem el meu paper és procurar fer-li la vida més fàcil, no plantejar-li dubtes i generar-li complicacions.

Amb ella, per tant, no exerceixo mai d'ateu, no em permeto ni la més mínima broma sobre aquest tema. Quan estem junts, normalment a un bar prenent un cafè (ella se'ls pren de dos en dos), segons els dies parlem d'unes coses o d'unes altres, i de tant en tant, quan surt, quan li surt de manera espontània, parlem de l'ajuda que per a ella representen les seves creences. Aquestes creences que li fan més suportable la seva difícil vida de malalta mental i ingressada en una residència psiquiàtrica.

Quan parlo amb l'Elisabet faig el que em sembla més adequat per tal de validar les seves idees religioses, la seva confiança en les oracions, en la protecció de Jesús, la Mare de Déu, els àngels i els sants, amb els quals hi té una relació des del meu punt de vista molt infantil però que alhora respecto absolutament. Que respecto i alhora alimento. Pel que ja he dit, perquè crec que aquest món interior seu sobrenatural l'ajuda a gestionar la seva vida tan terrenal i tan complicada.

Suposo que a algunes persones que coneixen la meva vessant "anticlerical" (per dir-ne d'alguna manera) potser els pot sobtar molt això que dic, o potser els sembla impossible que sigui així, tal com ho explico. Però és així.

Penso que la meva mare si per un foradet em pogués veure al tren llegint la "Litúrgia de les hores" segurament somriuria (i ves a saber què s'imaginaria). I sobretot penso que segurament encara somriuria més si per un altre foradet em pogués veure quan parlo amb l'Elisabet d'aquests temes religiosos. I ves a saber què en pensaria, potser pensaria que, tot i no haver aconseguit que jo sigui creient, com a mínim, amb l'educació que em va donar, va aconseguir que en aquests casos em comporti així.

--
(1) "Litúrgia de les hores". Segons el ritu romà, Volum III, amb l’aprovació de la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments" (edició de 2016). El vaig comprar de segona mà. A més, vaig aprofitar l'anada a Vic per fer una visita que també tenia pendent, de manera que va ser un desplaçament ben amortitzat.