Les neurones

Segons quines neurones es connecten i de la manera que ho fan, estimem, odiem, som compassius, cruels, resem, blasfemem, mentim, insistim, desistim, somriem, fem ganyotes, rumiem grans idees o grans tonteries, ens interessem o desinteressem, ens exaltem o ens deprimim, pensem sobre el que som o sobre el que ens pensem que som...

Amb l'edat de mica en mica les piles es van gastant, i aquell misteri que era la ment, aquell espai abans actiu, viu, ple per exemple d'amor o d'odi, però consistent, tangible, es va fent menys dens: els buits van progressant, van colonitzant el que eren pensaments i sentiments, substituint-los per oblits temporals, que de manera silenciosa es van expandint, i alhora es van cronificant. De mica en mica el gran buit assetja el castell del jo.

La ment cada cop és més mínima i inconsistent, el cervell físic cada cop està més deshabitat. La temperatura mental i corporal descendeix, cada vegada fa més fred. Això, si no és el cas que algun fortuït i afortunat incident trenca aquest procés decadent i tot s'accelera i s'acaba: connexions i ment.

Quan passa, només queda un cervell amb totes les neurones desconnectades i difuntes, un cor que ja no batega, una carcassa que ja no respira (ben semblant a una carcassa per exemple de xai, conill o vedella).

A partir d'aquí, hi ha diferents teories, algunes curioses, sobre el que s'esdevé o no s'esdevé tot seguit. Una diu que allò que era la ment, llavors, com un lleuger colomí s'encela cap a una altra dimensió.

Què seria del món i de la vida, i de nosaltres, petites formigues, si les nostres neurones, ja que tenen la dissort de pensar, no fossin també capaces d'inventar-se colomins que s'encelen? Què seria la vida, sense una mica de fantasia?