Madres e hijas

És el títol de la recopilació coordinada per Laura Freixas (Anagrama, 1996) de textos escrits per dones sobre la relació entre mares i filles. Suposo que hi buscava el que no era, i em decep. Hi buscava relats autobiogràfics, i trobo que hi ha molta ficció. El llegeixo amb un interès irregular, algun relat me'l salto sencer, altres els llegeixo "a pas lleuger"... i algun em fascina.

D'aquests últims, el que més m'agrada, i de bon tros, és el de l'Esther Tusquets, perquè a més sé que no conté ni un bri de ficció (ho sé perquè d'ella ja en sabia algunes coses). En el relat hi ha "punt de vista", per descomptat que sí, però no ficció. Ho dic perquè evidentment en els relats biogràfics o autobiogràfics de vegades a més de punt de vista també hi ha ficció, i de vegades més ficció que punt de vista o realitat. Però ara això, que hi ha biografies amb més ficció que una novel.la, deixem-ho estar, perquè seria un tema per aturar-s'hi sense presses i ara el tema és un altre.

Un altre text que m'ha agradat és el de la Soledad Puértolas, però en aquest cas em queda el dubte de si és autobiogràfic i, si ho és, fins a quin punt ho és (de la Soledad Puértolas no tinc les referències que ja tenia en el cas de l'Esther Tusquets). I m'adono que això m'afecta, la possibilitat que sigui o no autobiogràfic, és a dir, que si sabés "que és ficció" m'agradaria menys. Bé, deixo també aquest tema per a un altre dia.

Una altra cosa que pesco del llibre és la referència, a la introducció, que fa Laura Freixa a altres llibres, entre els quals esmenta "Paula", de la Isabel Allende, autobiogràfic i dedicat de manera especial a la malaltia de la seva filla Paula. Pensava demanar-lo a la biblioteca, però potser tocat per una mica de la màgia del món de la Isabel Allende, al cap de pocs dies trobo aquest llibre en una paradeta que un sense sostre ha muntat a la vorera del carrer, damunt d'unes estovalles. Em fa un bon preu, l'hi compro i els dos quedem contents.

He començat a llegir "Paula" i el que n'he llegit m'agrada, i això que per a mi la Isabel Allende no era una autora que m'atragués, amb tanta fantasia, màgia, barroquisme... Però aquest llibre sí que m'atrau, suposo que per això, perquè hi ha més autobiografia que fantasia (val a dir que quan hi ha pàgines amb un excés de descripcions i adjectius aquestes floritures i marrades me les salto, i busco on torna a reprendre "el relat").