Mares i filles (sobre llegir i escriure)

Durant una conversa en què es barreja el tema de la salut mental i el tema de les dones que escriuen sobre les seves mares em parlen del relat "Res no s'oposa a la nit", de la Delphine de Vigan (Edicions 62, 2012). Trobo el llibre a la biblioteca i el llegeixo gairebé d'una tirada. M'atrapa per diferents motius, d'entrada perquè l'autora parla de la Lucile, la seva mare bipolar, la qual va passar per algunes fases eufòriques d'absoluta bogeria.

Parla també de la violació de la Lucile per part del seu pare, quan ella era adolescent, i de l'absolut silenci i la solitud amb què va viure i patir aquest fet, fins que uns anys més tard ho va explicar a tota la família. Parla del segon silenci, a partir de llavors, com si als altres (no només al seu pare, també a la seva mare, germans i germanes), els molestés que ella ho hagués explicat, fins al punt que mai se'n va fer cap comentari i les relacions i reunions familiars van seguir com si mai hagués passat res.

Parla de les idees suïcides de la Lucile, i del seu suïcidi final. Dibuixa un escenari que et fa entendre que cadascú té les seves pròpies fragilitats (en el cas de la mare el perill d'activació de la bipolaritat, dels pensaments suïcides), però que aquestes fragilitats podrien quedar asimptomàtiques si cap fet traumàtic no les activés. Explica tot això entreteixit amb la seva pròpia vida, marcada sempre i de manera profunda per la vida convulsa de la seva mare.

En paral.lel a aquests relats biogràfics i autobiogràfics, al llarg de tot el llibre va apareixent de tant en tant la reflexió sobre el fet d'escriure, sobre el dret a parlar de la pròpia família, fins i tot (o encara amb més motiu) quan allò que es relata és traumàtic, fins i tot quan no vol ser escoltat, quan no vol ser sabut pels altres.

Fa uns mesos vaig llegir "Entre nosotras", de l'Assumpta Roura (Planeta, 2001), un relat dur, punyent, sobre la relació complicada i traumàtica de l'autora amb la seva mare. Una relació que acaba amb el suïcidi de la mare i que deixa destrossada la filla. És un relat també sobre la relació de l'Assumpta amb la seva pròpia filla, sobre les dificultats per fer de mare a causa del pes de la seva biografia (1)

Llibres escrits per dones que parlen de les seves mares. Amb el tret en comú que no eviten les zones fosques de les relacions, sinó que precisament per la manera com aquestes foscors i aquests dolors les van condicionar (tant a les mares com a les filles), escriuen sense xarxa... i alhora escriuen "perquè han d'escriure". (2)

Fa un parell d'anys vaig llegir "Coto vedado", de Juan Goytisolo (Seix Barral, 1985). En aquest cas òbviament no és "una dona que escriu sobre la seva mare", però té en comú amb els altres relats la valentia amb què parla dels aspectes més mesquins i foscos de la seva família, i no perquè tingui cap necessitat "de passar comptes" (en cap moment em va donar aquesta sensació), sinó que ho fa només amb la voluntat de no autocensurar-se, amb la voluntat de donar una imatge realista de la seva família, no una imatge maquillada o escapçada. Crec que el Juan Goytisolo estava legitimat per a escriure així, perquè el primer que es judicava de manera rigorosa era ell mateix.

La Delphine de Vigan diu que ningú no pot qüestionar la legitimitat del relat que ella fa de la seva mare, perquè no és el relat de la seva mare, de la Lucile, sinó que "és el seu relat com a filla, és el relat que ella fa sobre la Lucile". Des de les seves vivències de filla, des del seu punt de vista: de la única manera que podia ser. Crec que és una observació fonamental en relació a aquest tipus de llibres.

Sense arribar als extrems relatats en els llibres de la Delphine de Vigan i de l'Assumpta Roura (amb vides tan complicades i turmentades, amb incestos, depressions, brots psicòtics, suïcidis, etc.), el cert és que hi ha moltes vides en què el protagonisme del sofriment emocional és molt intens i prolongat. En general, per no dir que sempre, aquests sofriments estan relacionats poc o molt amb episodis biogràfics traumàtics puntuals o sostinguts, uns episodis o influències que moltes vegades no es volen reconèixer.

De vegades és la mateixa persona afectada qui els oculta, ja sigui per la vergonya que li fa la seva pròpia fragilitat, o pel fet "de sentir-se culpable d'haver sigut víctima". O per la inseguretat i por per com pot ser rebuda la seva queixa. Tal com li va passar a la Lucile, tal com li passa a tanta gent sense traumes tan determinants però afectada d'altres maneres per les sacsejades de la vida. Persones que quan verbalitzen el que els fa mal, o quan algú ho verbalitza en nom d'elles, les seves paraules són rebudes amb incomoditat, amb por, de vegades amb rebuig o veritable indignació, perquè trenquen un equilibri previ en què la vida era més fàcil. De vegades passa, que els refugis de la compassió i la comprensió són negats. És un misteri, o no, deu ser que la vida és així, que les persones som així.

Potser tot aquest discurs només tenia un objectiu: dir que m'agrada poder llegir llibres com el de la Delphine de Vigan i el de l'Assumpta Roura, i que els agraeixo que els hagin escrit. Poder-los llegir m'ha estat útil, per diferents motius, entre ells, un que avui no he esmentat i que potser comentaré un altre dia.

--
(1) De l'Assumpta Roura havia llegit abans "Hasta luego, tristeza", subtitulat "Autobiografía de una depresión" (Planeta, 2000), en el qual també hi surt la seva mare, però poc, perquè sobretot parla de les seves pròpies depressions.
(2) Ara em ve al cap també "La mala filla", de la Carla Cerati; el vaig llegir fa anys, i em sembla que també era autobiogràfic, no ho recordo bé. No hi havia situacions extremes (com els suïcidis dels altres casos), el tema era sobretot el dilema sobre haver de renunciar a la pròpia vida per tal d'ocupar-se de la mare cada cop més dependent, i tot el malestar que comportava aquest dilema, fos quina fos l'opció que escollís la filla.