Olla barrejada

Records familiars, divagacions relacionades amb la salut mental, o amb la vellesa, escenes sobre espigoladors rurals o rebuscadors urbans, sobre captaires i sensesostre, poesies satíriques o sense sàtira, comentaris a l'entorn de catecismes, pastorals i cardenals, reflexions d'un tipus o d'un altre, heterogènies i heterodoxes, assenyades o forassenyades... Tot barrejat, un dia una cosa i un altre dia una altra, tal com raja segons el moment.

Una barreja més aviat caòtica que suposo que és un limitat reflex de la barreja i el punt de desgavell de la vida real. La meva, la meva vida mental, amb els pensaments un dia entretinguts per una banda, i un altre dia per una altra.

He dit "un limitat reflex" perquè el ventall (meu) d'àmbits mentals encara és més ampli, i més embolicat, de vegades ple de confusions, contradiccions i fins i tot vergonyes. Perquè una cosa és el que parlem (i en alguns casos com el meu també escrivim) i una altra el món dels túnels ocults o les clavegueres de la nostra ment. A dins del pou hi pot haver molta negror, i dissonàncies, i infinites ignoràncies, i variades emocions de mal posar en paraules.

Sovint no en som conscients, d'aquest munt de tels de ceba amb què tots ens vestim i protegim. No en som conscients potser perquè no en volem ser, per deixadesa, o mandra, o por, o el que sigui. En el meu cas, quan estic atent, les poques vegades que ho estic, procuro observar el que passa a dins del cap, i sempre és sorprenent. Bo o dolent, tranquil o alterat, harmoniós o dissonant... Sempre desconcertant i curiós. Estar atent al que passa pel cap és molt millor que anar al cine.

L'olla sempre bull, però totes les ebullicions no es poden explicar, perquè si ho expliquéssim tot esdevindríem vulnerables. Cal autoprotegir-se, tots ho fem, ningú explica tot el que li passa per les golfes, o pels budells. Cap o budells, segons predominin les raons o les emocions. Tots tenim mons interiors inconfessables. Ens quedaríem bocabadats, si sabéssim les estupideses (o grolleries, indecències, etc.) que de manera natural i quotidiana alimenten el cap de les persones que ens envolten. Fins i tot de les més formals i normals. De tothom, i qui digui el contrari menteix (segurament). O està mort.

Doncs això, que tot no es pot compartir, sobretot si no ets de fusta. És a dir, sobretot si ets sensible a la mirada (el gest, la paraula, el silenci) de l'altre. Per sobreviure en societat els secrets són imprescindibles. Per això jo, com tothom, explico el que explico i callo el que callo.