La Maria P.

Parlem al carrer amb la Maria P., i com que surt el tema del vi de la bodega, m'il.lustra els seus comentaris amb dites com aquesta: "Bevem junts perquè ens coneixem, i com més bevem més poc ens coneixem". O aquesta altra: "Diuen que bevem molt, però és que no saben la set que tenim!" Després de cada d'una de les dites em diu: "Oi que no la sabies?" i a continuació: "Mira que n'aprendràs, de coses, amb una vella com jo!"

La Maria P. és un prodigi de xerrameca desmarxada, memòria prodigiosa, gràcia i simpatia, tot a dojo. I de dites com les anteriors en un no res te'n pot deixar anar un reguitzell. Totes sucalloses. El que passa és que, tota la memòria que a ella li sobra, a mi em falta, i després no recordo les seves ocurrències, i per tant no les puc reproduir. Una pena.

Aquest cop me la trobo pel carrer acompanyada de la Marta, cada una amb el seu carret. Les dues tenen més de vuitanta anys, i a dins dels carrets les dues hi duen una garrafa buida. Van cap a la bodega, "a proveir". Les dues viuen soles, i suposo que beuen sovint, perquè si no no farien tants viatges a la bodega. Però saben veure, ja que de cap de les dues en sé cap episodi "fora del normal". I val a dir que al poble de gent que no gestiona bé l'alcohol i que "criden l'atenció" n'hi ha (a més dels altres, dels que en públic són discrets, però que saps que a casa de vegades estan una mica marejats).

No és el cas de la Maria P., perquè el seu trafiqueig de garrafes de vi no és la causa del seu estat entonat. L'alegria de la Maria P. és "congènita", no li cal per a res la desinhibició que afavoreix l'alcohol: de desinhibida ho està sempre, des que es lleva fins que se'n va a dormir. I si no té pressa (el més habitual), per mica que t'aturis amb ella, t'ho passes la mar de bé. Per tot, per la seva desinhibició i alegria, i per la seva memòria portentosa, que li permet parlar de persones i fets de quan era petita, o d'abans de néixer ella, que recorda explicats pels seus pares o pels veïns.

La Marta, en canvi, és molt més discreta, més reservada que la Maria P. Però quan van juntes, la Marta s'embala una mica, es deixa arrossegar per la Maria P. Però sense fer cap excés. No obstant, aquest mateix dia, al vespre em torno a trobar  la Marta, a punt d'entrar a casa seva. M'explica que ve de gimnàs; du una bossa amb una tovallola i el matalasset per fer els exercicis estirada a terra. I no sé com va la cosa que em comença a explicar el que han fet a la classe de gimnàs, i en mig de les explicacions, de cop, per tal que entengui millor el que han fet, es posa a ballar al mig del carrer, i em deixa bocabadat. Després, sembla que ella mateixa es sorprengui del seu comportament, i mig es disculpa. I és clar, li dic que només faltaria, que estic encantat de la franquesa i de la demostració!

Tenir de veïnes la Maria P. i la Marta és un privilegi. M'encanta trobar-me-les, sobretot quan van de parella, engrescant-se l'una a l'altra. I a més les envejo, molt; els envejo que passats ja els vuitanta s'agafin la vida com se l'agafen i no s'estiguin lamentant de les xacres de l'edat i de les desgràcies de la vida. Cosa que podrien fer, perquè cada dia van una mica més ranquejant, i a més les seves no han estat vides fàcils, al contrari. Però no s'hi rabegen gens.