La Mercè - una criatura de cinquanta anys

La Maria és la gran, la Marta la segona, la Mercè la petita. Són les tres filles de la Rosa i el Joan. La Rosa i el Joan tenen els dos vuitanta-cinc anys. Viuen ben avinguts i, tenint en compte la seva edat, conserven una raonable bona salut. Tanmateix, de mica en mica, han anat perdent autonomia, i els van molt bé les atencions que especialment des de fa un temps reben per part de la Maria i la Marta. Les dues, cadascuna a la seva manera, s'ocupen dels pares, estan pendents que no els falti res, els acompanyen als metges, els fan companyia, els donen afecte... Malgrat tenir cadascuna la seva pròpia família, s'han anat adaptant a la nova situació, dedicant als pares el temps que els sembla que fa falta.

La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.

Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.

Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.

Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.

Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.

La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"

N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.

De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els  seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.

Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.

Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.

Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.