L'aixeta del Daniel

Em trobo el Daniel, d'allò més empipat perquè abans de sortir de casa no s'ha pogut dutxar; se li ha desmanegat una aixeta, ha hagut de tancar l'aixeta de pas i s'ha quedat sense aigua i sense la seva dutxa matinera habitual.

A ningú no li agrada que se li espatllin les aixetes. Hi ha qui s'empipa, si li passa. Hi ha qui s'empipa fins i tot molt. Tant que potser fins i tot insulta "l'aixeta traïdora". Tenim aquestes coses...

Potser és una aixeta que fa deu anys o més que funciona, cada dia, sense que cap dels milers de dies anteriors durant els que ha estat funcionant de manera eficient i constant ho haguem celebrat, com el prodigi que realment és: que moguis una maneta i surti aigua pel broc de l'aixeta. Si t'hi pares a pensar, és com un miracle. Un prodigi tan gran com quan mous un interruptor i s'encén un llum. O com quan gires la maneta del gas i llavors pots encendre un fogó.

Estem tan acostumats a aquests fets extraordinaris (gairebé sobrenaturals), tan acostumats a que les coses funcionin, que les més petites incidències ens costen d'assimilar. Aquest imprevistos ens fastiguegen d'allò més. Quan de fet, el sorprenent de debò no és que les coses de vegades s'espatllin, sinó que normalment funcionin. Això sí que és un misteri. Profund. Desconcertant.

Un misteri gairebé tan gran com la nostra reacció quan alguna cosa, de forma inesperada, deixa de rutllar. És curiós com ens podem arribar a disgustar en aquests casos, com ens podem empipar per coses de fet tan irrellevants com aquesta: que un dia, una aixeta, sense demanar-nos permís, tingui la mala ocurrència d'espatllar-se.