Vestits virolats

Només sortir al carrer em quedo bocabadat amb l'acolorida i inesperada imatge de dues dones negres com el sutge i amb uns vestits d'allò més virolats. Coronant el festival de colors, al cap llueixen uns mocadors esplèndids, entortolligats com turbants.

Caminen amb aquest caminar pausat, balancejant-se amb harmonia, tan propi d'aquesta gent, mentre xerren entre elles i somriuen amb despreocupació i alegria. Són un espectacle, un inesperat regal per a la vista. D'una banda, em transporten de cop a la infantesa, em recorden les combinacions de colors dels patges negres que, quan era petit, veia la vigília del dia de Reis pels carrers d'Igualada. Amb les seves cares pintades i els seus vestits espectaculars, sobretot els pertanyents a famílies amb solera, com la de la meva àvia. Que algú de la família aquella nit sortís al carrer amb uns vestits de patge que destaquessin pel seu luxe (de velluts i sedes, les robes rematades amb sanefes daurades i rastelleres de llustrins...) era una qüestió d'orgull familiar.

D'altra banda, la imatge inesperada de les dues dones amb el seu esclat de colors em fa pensar en els colors grisos i avorrits dels vestits de la gran majoria de gent que hi ha pels nostres carrers. Uns vestits d'una monotonia cromàtica feixuga, entristidora. Com és que som així, seguint tots pel mateix carril d'aquest avorriment? Amb aquests colors tan apagats, sense ni una nota de color; les variacions són mínimes, d'una pobresa que astora. Ja sigui que la gent es proveeixi a una botiga de luxe, a uns grans magatzems o a la parada d'un mercat; les etiquetes i els preus varien, però els colors són igual d'ensopits.