El nen corcó

Als seients de l'altra banda del passadís s'hi han assegut una dona i un nen. Un marrec d'uns quatre anys, d'aquests que si no fos per la Convenció dels Drets dels Infants potser escanyaries. No és que sigui un nen xerraire i mogut, cosa que a la mainada no se li pot retreure, perquè és el seu natural, sinó que és un veritable nen corcó, empipador, cridaner, insuportable, un autèntic paràsit acústic que a més no para de moure's d'aquí cap allà. I no se li acaba la corda, sembla que la té llarga.

La presumpta i probable mare el deixa fer. Amb cara entre d'avorrida i derrotada, amb una veu tova i descafeïnada, de tant en tant li diu que s'estigui quiet, que calli, que no molesti. Ell no en fa cap cas, la convicció i el to de veu d'ella fa que se senti legitimat a seguir emprenyant, fins i tot amb més intensitat. La previsió d'un viatge en tren plàcid s'ha esvaït de cop i volta. Mala sort.

Però a la següent estació puja una dona imponent, de potser uns vint-i-cinc anys, immensa, gairebé tan alta com ampla, tota vestida de negre, amb un gran anorac esponjat també negre que encara fa més contundent la seva presència. I amb cara de pocs amics i males puces, tibada, sorruda. El tren va ple, només queda un seient buit davant de la dona i el nen, i ella s'hi asseu. I el nen emmudeix, en sec, es queda immobilitzat, petrificat, i ja no se'l sent piular el més mínim la resta del viatge.