Carnestoltes

Dia de carnestoltes a Lleida. A l'estació, coincideixen a l'entrada cinc persones. Una parella amb disfresses medievals, ell de guerrer, espasa inclosa, i ella de dama, amb vels i cucurull. Una altra parella, aquesta de nois, els dos espigats, amb unes bones perruques, disfressats de noies, els llavis ben vermells, els ulls pintats i coloret a les galtes, amb unes sabates de talons d'agulla d'una alçada impossible, mitges negres, minifaldilles just de la mida dels culs, i unes bruses ben cenyides, marcant uns pits moderats, tot molt estudiat, molt triat. El tercer personatge que entra alhora és més gran, un magribí, amb la seva gel.laba (diuen els diccionarisque se n'ha de dir així), les sabatilles i el seu gorro (paraula prohibida, ho sento) reglamentari. Aquest personatge és autèntic, i avui no crida gens l'atenció.

Al cap d'una estona coincideixo al tren amb els dos nois disfressats de noies. Via amunt, de mica en mica va baixant gent, el vagó es va buidant. Quan passat Balaguer quedem sols, m'hi fixo més. Es passen l'hora que encara queda de viatge abans d'arribar a Tremp fent posturetes, passant-se la mà per la perruca, parlant entre ells d'allò més amanerats, mirant-se a les finestres que amb la fosca de la nit fan de miralls... No pot ser que actuïn només per a mi, són travestis de debò. I estan exultants, celebrant aquest dia tan avinent per al seu transformisme; avui no s'han d'amagar, es poden exhibir a gust.

A l'arribar, baixem junts a l'estació deserta. Els sento parlar entre ells, escolto les seves veus afectades, em sembla entendre que van a casa dels pares d'un d'ells, per primer cop amb aquella pinta. Van molt desabrigats, fa fred. Els percebo fràgils, molt fràgils... les seves vides no deuen ser gaire fàcils.