Ser, semblar, inventar...

"No conviene mostrar la verdad desnuda sino en camisa."
Francisco de Quevedo

Si les coses sovint no són com sembla que són, ¿com poden ser fidels els seus relats si quan s'expliquen no es modifiquen per tal de corregir el que malgrat semblar en realitat no és? Quina credibilitat tindria el que expliquem si no ho amanim de manera que sembli una mica convincent?

Si no ens inventéssim part de les coses que diem que van passar "tal com les expliquem", si no les acompanyéssim de pessics de fantasia (i si no n'amaguéssim alguns fragments innecessaris o confonedors), com podrien reflectir, ni que fos aproximadament, el que sembla que va passar (aquí o allà), cosa prou difícil si només féssim de cronistes distants i presumptament objectius? A més, algú es creu que l'objectivitat existeix? Sí? A quina botiga en venen? A quin preu?

Quina gràcia tindria explicar coses, si explicar-les no concedís la llicència i el plaer d'inventar-les una mica? O dit d'una altra manera... si ja som a la primavera, aquest temps en el que diuen que la sang s'altera, no és normal que també s'alteri alguna altra cosa?

Tanmateix, la rastellera de divagacions anteriors també s'han d'agafar amb cautela, perquè el cert és que de vegades passejant pel món et trobes situacions o persones del tot inversemblants, impossibles d'imaginar per la ment més fèrtil, fantasiosa o esbojarrada. Tant que, quan en parles, sembla que t'ho inventis tot. I resulta que no és així.