Pluja, pijama i cadira de rodes

Fa dies que, més o no tant, va plovent. Ara cau una pluja fina, i fa fresca. Vaig cap a l'hospital, de visita familiar. Amb el temps que fa hi ha poca gent tombant.

Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.

De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.

El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.

Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.