Una botiga de poble

Tombo pels carrers d'un poble del Penedès. M'entretinc passejant mentre espero que al cap d'un parell d'hores passi un autocar. Toquen dos quarts d'una al campanar, i penso que s'escauria menjar alguna cosa. Entro a una botiga en la que venen una mica de tot: diaris, fruites i verdures més aviat pansides, pa, embotits, carn amb aquest color apagat i fosc de fa dies, congelats ves a saber en quin grau de descongelació, begudes, conserves, sabons, escombres... Els prestatges plens amb una mica de tot, amb poc de qualsevol cosa. Emmarcant aquesta varietat de productes amb diferents graus de conservació irregular, a la petita botiga també s'hi troba a faltar la baieta i l'escombra. Tot té un una pinta una mica descurada, de brut. L'olor, les olors (diferents, barrejant-se), no arriben a ser agressives, però són força intenses, poderoses.

Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.

Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.

Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...

L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.