El Domingo - 2

Plovineja. Tot i el munt de gent que circula pel mig i els laterals de la Rambla de Catalunya, el descobreixo a l'altra banda del carrer. Arrecerat de la pluja, assegut damunt d'uns cartons al pedrís del finestral d'una caixa d'estalvis. A la mà, la tapa d'una capsa de sabates. El braç una mica estés, alhora que fa mirades "de necessitat" a la gent que va passant. De lluny, el guaito una estona sense que se n'adoni. Llavors m'hi atanso. Quan em veu, em dedica un bon somriure, deixa la tapa de la capsa de sabates al pedrís i em convida a seure al seu costat. Com que accepto, es desplaça una mica per tal de deixar-me un parell de pams de cartó.

Cada vegada em cau més bé, el Domingo. Ha triat, s'ha anat inventant, una vida a la seva mida, ben original. Captaire eventual, jornaler eventual, i sempre, "un cul de mal seure": igual te'l pots trobar veremant o collint olives al poble com pidolant a Sevilla, Saragossa o Madrid. Els únics límits de les seves excursions són les fronteres, suposo que per la cosa de l'idioma. O potser per la rutina, perquè quan va començar aquesta mena de vida encara hi havia duanes i calia el passaport, i de papers en gasta pocs.

Em pregunta si li pago el dinar, i li dic que si vol li pago un entrepà. Em diu que no, que ell vol menjar calent, al restaurant. Li dic que als restaurants jo no hi vaig, que fora de casa normalment menjo "de supermercat", per tal d'estalviar. Li poso un exemple: per poc més d'un euro, una barra de pa i un pot de llegums cuits. No li fa el pes, ell va amb la idea del restaurant. Però no insisteix, no es fa gens pesat. De fet, aquesta conversa, força semblant, l'hem tingut altres vegades (jo diria que me'l trobo més cops dels que estadísticament em tocarien, és un misteri). El guió és aquest: ell fa l'intent, a veure si el convido, jo si s'escau li faig la contraproposta, a continuació ell m'exposa amb més detall les seves raons (la necessitat de menjar calent, ben assegut...), i jo acabo l'escena amb les meves raons (relatives a la necessitat d'allargar el xiclet econòmic). Llavors, al final de la seqüència, tanquem el tema i seguim com si res.

Al cap d'una estona me n'acomiado. Abans, a la tapa de cartó que fa servir de plateret hi veig cinquanta cèntims, i li pregunto si ja ha fet prou calaix per a anar al restaurant. Llavors somriu d'orella a orella, i es treu de la butxaca un grapat d'euros, deu o quinze. Potser se'ls gastarà tots en el dinar, sense patir gens, de moment, per com solucionarà el sopar i el dormir. Un cop ben dinat, amb la panxa contenta, llavors encara tindrà tota la tarda pel davant per a anar-hi pensant, sense presses.

Suposo que de vegades deu tenir dies difícils, però de tota manera, sempre que me'l trobo està de bon humor, content. Al poble hi ha qui li retreu que, tenint salut i podent treballar, de vegades faci de captaire. Tenen part de raó. De fet, el Domingo és una mica barrut (abans, quan de vegades traguinyolava més del compte, a més podia ser groller i desagradable, però des que va deixar la beguda és molt més tractable). D'acord, el Domingo no és el millor model, és més aviat fresc i irresponsable. Però a mi, posats a parlar d'aquest tema, em fa més picor el comportament dels responsables de les entitats bancàries als pedrissos de les quals de vegades s'asseu el Domingo per tal de fer la seva modesta col.lecta. Aquesta mena de bandolers encorbatats sí que se la saben llarga. Al seu costat, el Domingo, amb totes les seves mentides i carallades, és un angelet de pasta fullada farcida de nata ensucrada.