29 de nov. 2021

Les purgacions

Durant bastants anys el Joan Pintor va viure al costat del Barri Xino. De vegades hi anava a fer tombs, a mirar l'ambient, els bars, les dones exibint-se, oferint-se... Li pregunto si només mirava, i em diu que de vegades alguna dona se li acostava, per tal d'intentar convèncer-lo, se li insinuava, i fins i tot potser es refregava amb ell. Vaja, que el provocava, i que a ell, que ja estava excitat, que ja anava calent com un forn i empalmat, llavors li venia de cop l'orgasme i s'escorria, només amb aquests prolegòmens. M'ho diu somrient, i afegeix que quedava ben content, perquè aconseguia l'alleujament i el plaer de franc, gratis.

Llavors li pregunto si, a part d'aquells "serveis gratuïts espontanis", de vegades la cosa seguia de manera més favorable als interessos econòmics de la senyora. I em diu que sí, però que va agafar purgacions i que va pensar que era una activitat de risc, i que era millor deixar-ho estar. Li pregunto si li va ser difícil curar-se de les purgacions, i em diu que no.

Les purgacions, més conegudes com a gonorrea (o blennorràgia), és una malaltia de transmissió sexual que pot tenir complicacions de diferents tipus. Acompanya la humanitat des de temps ben antics, i només va poder ser tractada de manera eficaç fa poc, a partir de l'aparició dels antibiòtics. De fet, el Joan va estar de sort, el seu contagi devia coincidir amb la utilització dels primers antibiòtics com a tractament per a la gonorrea. Un tractament que, per cert, podria ser que qualsevol dia deixés de ser efectiu, a causa de les mutacions dels bacteris que provoquen la malaltia, cada vegada més resistents als antibiòtics actualment disponibles.

A banda del tema del Barri Xino i la gonorrea (que segons sembla va ser una etapa bastant puntual), li pregunto també al Joan si alguna vegada, quan era jove, o més tard, quan ja no ho era tant, havia pensat en aparellar-se. I em diu que no, que les dones són molt complicades, i que sempre et fan fer el que volen. 

I quan li pregunto si no se'n penedeix, d'una vida sempre tan sol, també em diu que no, que n'està ben content. Que sol s'està millor. D'altra banda, el cas és que el Joan no havia sigut mai una persona sense vida social, sempre havia estat ficat en activitats amb més gent. Per exemple, durant molts anys va pertànyer a un club excursionista, i feien sortides sovint. I també va ser un assidu dels concursos de pintura ràpida, i si no hi havia concurs, sortia al camp a pintar paisatges amb els amics també pintors. 

El que passa és que ara gairebé tots els amics ja se li han mort (i si no s'han mort els ha perdut de vista, a causa de les limitacions de la salut d'uns i altres). I aquesta solitud de "supervivent" sí que li pesa, perquè no és triada.

D'altra banda, quan de tant en tant anem a fer un tomb, cada vegada més curt perquè cada vegada es cansa més, de vegades ell, que sempre ho mira tot amb atenció, fa comentaris sobre el cel, els núvols, el verd dels arbres, els colors de les flors... o sobre les dones que veiem: "Ostres, mira quin cul!" o "Aquesta noieta està la mar de bé".

I ho diu d'una manera simpàtica, que no sona mai grollera, no sona a vell verd, perquè el Joan Pintor no ho és. És un avi conscient que li queda poca vida i, com a bon amant de l'art i de les formes belles, quan veu "coses que li agraden" (culs, cintures, pits, somriures, cels, arbres, flors, etc.), ho gaudeix i ho celebra tot.