Com una ceba amb les seves múltiples capes, com un conjunt de mòduls vinculats entre ells cada un amb la seva informació o peculiaritat, com un sistema atòmic amb electrons i neutrons orbitant...
Ens podem imaginar com som de diferents maneres, i segons la forma com ens imaginem, condicionarem la nostra concepció del món i de la vida; capes, mòduls, òrbites, o qualsevol altre model que ens pugui passar pel cap (o segons una barreja de diferents models).
Però, sigui el que sigui, conscient o inconscient, necessitem "un model", perquè tenir-lo és la nostra manera d'ubicar-nos en el món, en l'existència. De fet, l'accés "al món dels models" segurament és la clau que ens ha permès ser humans. Una altra cosa és com es valori aquest pas, aquesta ja és una altra història. I sigui dit de passada: una valoració només possible gràcies a l'accés previ al món dels models.
Cebes, mòduls, òrbites... al capdavall, diferents maneres d'imaginar-nos per tal que, imaginant-nos, tinguem una mica la sensació que entenem alguna cosa, per exemple, que entenem "qui" (o què) som, què és això de ser, existir, etc.
Tot plegat, potser només per tal d'evitar l'abisme i el vertigen de sentir que, per a nosaltres mateixos, potser som incomprensibles. Perquè potser la nostra ment és massa limitada per entendre què és la nostra ment.
