L'Anabel

En un poble en qual no s'hi sent integrada, en un casalot gran, fred i sense cap comoditat, l'Anabel viu austerament, amb molts pocs recursos, acompanyada dels seus quatre gossos i una quantitat indeterminada de gats, molts. Menja malament, vesteix de qualsevol manera, no te cura del seu cos cansat i ja una mica atropellat... s'estima poc però, en canvi, tot el que estalvia i no es concedeix ella mateixa no li dol dedicar-ho als seus animals, incloses les atencions mèdiques, en aquest cas veterinàries, de vegades costoses.

De jove era una dona que de seguida es feia estimar. Era vital, curiosa, inquieta, sociable, generosa, viatgera, esplèndida, capaç de cultivar entranyables amistats, sòlides i duradores. Però els atzars de la vida van fer que, a causa de diferents circumstàncies (algun desencís, i sobretot una important decisió equivocada, que la va anar corsecant), s'anés isolant, fins i tot geogràficament, allunyant-se de la gent amb la que havia compartit complicitats i il.lusions. Abocant-se cada cop més als seus animals, es va anar oblidant de les persones, també d'ella mateixa. O potser precisament d'ella mateixa en primer lloc, cosa que va fer que llavors anés lliscant per aquell perillós pendent.

De tant en tant diu que vol reinventar-se la vida, donar-se una altra oportunitat, però els anys passen, li pesen al damunt, i cada cop es fa més difícil imaginar que faci aquest pas que, sembla, l'hauria de reubicar en el món de les il.lusions, vinculada d'alguna manera a les persones amb les que va compartir els millors anys de la seva vida, unes persones que, malgrat el pas del temps, tot i haver-se anat inventant les seves pròpies vides, l'acollirien amb afecte i mirarien de fer-li el més fàcil possible aquesta aventura.

Mentrestant, però, de vegades trista i aclaparada, de vegades molt trista i enfonsada, ella segueix rentant plats a un restaurant, amb unes mans cada cop més adolorides i menys àgils a causa de l'artrosi progressiva, amb l'esquena cansada, recompensada només quan, a l'arribar desmanegada i retuda a casa, els lladrucs dels gossos, fidels i dependents, li donen la benvinguda i esperen d'ella les seves atencions: menjar, carícies, paraules... i llavors ella somriu i s'entendreix.