L'Onclet - 2

"Hi ha homes, homenets i moniatos". Quan l'Onclet deia això, no hi havia cap mena de dubte que estava tractant el destinatari dels seus comentaris de moniato. I quan valorava si algú era poc o molt treballador i deia allò de "postes de sol i caps de setmana", també sabies que l'estava tractant de gandul. Amania les converses amb dites com aquestes, especialment amb la gent amb la que hi tenia confiança i hi podia fer broma, cosa que li agradava i buscava sempre que s'esqueia. En aquests casos era xerraire i extravertit, de la mateixa manera que era força reservat, fins i tot sorrut, amb els desconeguts o amb la gent que no li acabava de fer el pes.

Vivia unes cases més amunt. De bon matí, despertava tots els dormilegues del carrer quan engegava el seu tractoret en minatura i marxava lentament cap al defora, si fa no fa a la mateixa velocitat que si hi anés passejant. Era una maquina que feia un soroll inversament proporcional a les seves reduïdes dimensions, un rebombori espectacular, un prodigi d'escandalosos decibels, mentre ell, la mar de cofoi, seia el damunt amb el seu caliquenyo.

Ara ja no hi és, i sense aquells regulars terrabastalls matinals és com si al carrer hi faltés alguna cosa. Quan el senties, pensaves: "Mira, ja marxa l'Onclet". I seguies esmorzant si era el que feies, o et llevaves si era l'hora, o aprofitaves per mandrejar encara una estoneta més...