L'alzina

Al cim d'aquell collet que coincidia amb la partió entre els aiguavessants de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana hi havia una ufanosa alzina, esplèndida, immensa, solitària, que s'albirava de molt lluny estant i que servia per a ubicar aquell paratge de manera inconfusible.

Un dia, parlant amb el pagès que conreava aquelles terres solitàries, em va dir que estava pensant de tallar-la, ja que en sortiria un munt de llenya i si la venia en faria uns quants calerons. No m'ho vaig pensar ni un moment i, sense saber el valor que podria tenir la llenya d'aquella alzina (llavors la meva economia era molt precària, més que precària, pràcticament etèria, intangible), li vaig dir que si calia li comprava l'alzina, al preu de la llenya que pensava treure'n, però que no la tallés. Es va quedar una estona callat, mirant-se ara l'alzina, ara a mi, fins que al final em va dir que no em preocupés, que no la tallaria, que no calia que la hi comprés, que aquell hivern ja faria la llenya a una altra banda.

D'això ja fa potser trenta anys, i com que al cap de un parell o tres d'anys vaig marxar d'aquells tombants i d'ençà d'aleshores no hi he tornat més, de vegades m'he recordat de l'alzina, i he pensat si encara devia ser al capdamunt d'aquell collet. Fins avui, que se m'ha acudit mirar les pàgines d'internet de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la foto aèria de la zona, ampliant-la, s'hi veu encara la gran capçada d'aquella l'alzina solitària, perfectament identificable. Ha estat una bonica sorpresa.