El Ramon - 2

El Ramon era molt creatiu, enginyós, brillant i llest, i alhora també molt narcisista, una combinació perillosa que, quan s'esqueia, el convertia en una persona capaç de fer mal, ja fos de manera subtil o oberta. Quan posava les seves grans capacitats al servei de contemplar-se ell mateix tot humiliant o menyspreant algú, es convertia en molt perillós.

Tanmateix, de forma insòlita (o potser ja és l'habitual en aquests casos), en alguna ocasió que a ell li havia calgut treure algun profit d'alguna persona que abans havia menyspreat, no havia dubtat en fer el que convingués per tal d'aconseguir-ho, oblidant aparentment la seva actitud despreciativa (en algun cas encara més curiós, fent només un parèntesi, reprenent més endavant el seu menyspreu amb tota la naturalitat del món, un cop aconseguit el seu objectiu).

Ser una persona brillant pot afavorir aquestes situacions perverses, pot permetre que malgrat la sobergueria i els eventuals menyspreus cap a altres persones aquestes no se sàpiguen distanciar de qui d'alguna manera alhora els sedueix i els degrada, afavorint així que, unes relacions que podríem qualificar de tòxiques, es perllonguin de manera racionalment incomprensible, perjudicant de forma notable els afectats.

Era una persona curiosa, el Ramon. De fet, el món és ple de persones ben curioses, perquè tots tenim les nostres curiositats particulars. El que està clar, això sí, és que, posats a triar, si es pot, més val fer una selecció interessada. Com el Ramon... però amb uns altres criteris. Per exemple, acostant-nos a les persones que encomanen alegria, bondat, tendresa, perquè a la vora d'aquestes persones la vida normalment és molt més agradable. I amb una mica de sort, fins i tot pot ser que ens encomanin una mica les seves virtuts, fent-nos també a nosaltres una mica millors.