Aglans d'alzina

En un petit poblet abandonat de només unes deu cases, a l'escola, una escola en miniatura de amb prou feines uns dotze metres quadrats, hi vaig trobar, entre d'altres papers, la llibreta d'una nena. En una de les pàgines hi havia, adornada amb una sanefa, una bonica redacció sobre les aglans d'alzina. No recordo del tot la redacció, només que deia que, torrades, les aglans d'alzina eren prou bones, però que abans se'ls havia de fer un tall, per tal que amb l'escalfor del foc no esclatessin com les castanyes.

Va ser així, gràcies a la redacció d'aquella nena (què se n'hauria fet, d'ella? on devia viure?), com a partir de llavors, quan n'era el temps, vaig incorporar les aglans d'alzina a la meva dieta, aprenent, a banda del que havia llegit, que s'havien de torrar poc i no deixar-les refredar massa, perquè si no quedaven dures i llavors eren difícils de rosegar.

Algun cop havia tastat aglans de roure, però no m'havien acabat de fer al pes, a causa de la seva amargor. Les d'alzina fins aleshores no se m'havia acudit de tastar-les, potser perquè eren més petites, i com que ja havia tastat les de roure i m'havien decebut, pensava que devien ser semblants. De vegades passen, aquestes coses, que ens despistem amb les mides, les apariències, les idees preconcebudes... i llavors ens perdem el que ens perdem.