El Manolo

El Manolo ara ja té noranta-quatre anys, conserva el cap clar i està en bona forma. Cada diu surt sol a fer la seva petita passejada, compra el diari, torna cap a casa i se'l llegeix atentament; li segueix agradant estar al corrent del que passa pel món.

Va néixer a un petit poblet de Cantàbria. Quan va començar la Guerra Civil es va allistar de voluntari amb els republicans. Al cap de ben poc, a l'ocupar els nacionals la zona, el van tancar en un camp de concentració, on s'hi va passar uns quatre anys. Va tornar al poble quan el van alliberar, però allí, a causa del seu passat republicà i d'antigues enveges per afers de terrenys, els veïns simpatitzants del bàndol guanyador, amb el vist i plau i la col.laboració activa de la Guardia Civil, li van fer la vida impossible, tant que, després d'unes quantes pallisses, cansat de rebre llenya, temorenc fins i tot de que al final algun dia l'acabessin pelant, se'n va anar amb els maquis. Més que per una qüestió ideològica, per sobreviure; no va ser l'únic, que s'hi va afegir per aquest motiu.

Amb els maquis s'hi va estar fins que, cada cop més assetjats, la situació es va fer insostenible. Llavors se'n va anar a Bilbao i va viure uns anys en la clandestinitat, fins que una tia seva va pactar la seva entrega. El va salvar que no tingués delictes de sang, però va anar a la presó uns anys més. Quan en va sortir, tenia al voltant de quaranta anys.

Crec que tenia seixanta tres anys quan el vaig conèixer. Llavors ell vivia des de feia uns dos anys a un poblet abandonat dels Pirineus. Tenia, i encara conserva, una mirada viva i trapella, i alhora cauta. El seu cos reflectia també aquesta cautela: una mica encongit, com si volgués guardar una distància prudencial amb la gent, suposo que un vestigi dels anys tan difícils que de jove li van tocar viure.