Lo Xic - 3 (pedaços i sargits)

Les peces de vellut o cotó havien estat de color negre o blau marí, però el pas dels anys feia gairebé impossible endevinar el color original. Havien anat agafant un color de mal definir, semblant als colors dels turons i del cel d'un dia rúfol, tapat, un color gris i descolorit que es fonia i es confonia amb l'entorn.

Amb les tisores, l'agulla, el fil i el didal lo Xic era un artista. Cosia amb fil gruixut i puntades visibles, ben ordenades, sempre orientada la costura a l'obtenció de resultats el màxim resistents i duradors. Acostumat a aprofitar la roba fins extrems que avui són impensables, a base de successius pedaços i sargits anava convertint els pantalons i les americanes en veritables obres d'art. Pedaços com els de les esplèndides genolleres posades per sota dels pantalons, dels quals primer havia doblegat cap endins les vores de la zona desgastada o accidentada. De vegades, al pedaç inicial (ja fossin genolleres, colzeres, reforços a les cuixes, a les vores de les mànigues o de les butxaques...), amb el temps calia afegir-n'hi un altre pel damunt, potser a cavall entre el pedaç anterior i la roba dels costats. Mentre els pedaços creixien, la superfície de roba original anava minvant: de mica en mica, els pedaços i els sargits anaven duent a terme un lent procés de colonització tèxtil, mig metòdic i mig atzarós.

El sol, l'ús, el sabó, la pols, tot contribuïa a què la roba s'anés uniformant, agafant un to i una pàtina característics. "Color d'ala de mosca", "de gos quan fuig"... A sobre d'aquell color de fons, els diferents pedaços que s'hi anaven sobreposant convertien les peces de roba en subtils mapes cromàtics, de vegades alegrats per un pedaç encara de color una mica viu, sortit de ves a saber on.

El cas de lo Xic era una mica insòlit perquè era un home. Només per això, perquè a banda d'aquest detall, feia el mateix que les mestresses, unes més habilidoses que altres, havien fet sempre, amb l'intent d'allargar el màxim la vida útil de qualsevol peça de roba. El mateix que feien homes i dones amb qualsevol objecte o material que pogués ser d'alguna utilitat en l'entorn precari en què es vivia.

Ara tot això són coses dels temps passats, d'un passat que sobretot a la gent que no l'ha conegut li pot arribar a semblar poc creïble. D'ença d'aleshores les coses han anat canviant molt. Tant, que hem arribat al punt que el més petit estrip ja és motiu per a arraconar uns pantalons o una camisa, perquè fer servir alguna peça de roba amb un petit i discret sargit sembla que està mal vist.