Lo Xic - 5 (escombraries urbanes)

Passejant per qualsevol carrer de qualsevol ciutat, amb els seu contenidors caramullats d'escombraries, sovint desbordats pels costats, amb una barreja heterogènia de tot tipus de residus, objectes, materials i aliments, incloses barres senceres de pa mig sec, altres queviures en raonable bon estat i rebutjats ves a saber per quin motiu, roba vella o pràcticament nova, aparells de tota mena més o menys desballestats o aparentment nous, em torna el record de lo Joan i lo Xic i la seva vida frugal, estalviadora i immersa en un permanent procés de reciclatge extrem.

Ells, és clar, desconeixien la paraula reciclar. Aprofitaven, estalviaven, tornaven a fer servir, trobaven noves utilitats... uns hàbits imposats per la necessitat i mantinguts a base d'enginy i constància. I que tanmateix, segurament, si s'haguessin traslladat a alguna ciutat, haurien anat perdent, potser fins i tot amb celeritat. És molt possible, perquè no deixa de sobtar el que li passa a tanta gent que, havent viscut tota mena d'estretors, un cop les coses li són més planeres perd els antics hàbits i assimila de pressa i podríem dir que amb entusiasme la vida consumista i malbaratadora a què incita la ciutat quan no es tenen les butxaques massa escurades. El model dels veïns, la publicitat audiovisual, impresa o radiofònica, els aparadors curulls de tota mena de mercaderies, la facilitat per a accedir-hi... res no ajuda a anar contracorrent, i el riu s'emporta avall, amb alegra despreocupació i fins i tot amb un somriure entre alleujat i satisfet, l'austeritat i els costums antics.