Lo Xic - 4 (la bugada)

La baixa freqüència de les bugades era un factor important a l'hora de trobar explicacions als colors característics de la roba que feien servir lo Joan i lo Xic. Rentar uns pantalons o una americana de vellut fent servir cossis o galledes, havent de treure l'aigua de la cisterna o del torrent (quan no estava sec, el més habitual), no era precisament una feina engrescadora. Si a sobre era a l'hivern, la cosa encara imposava més. No devia ser massa difícil trobar un motiu prou convincent per a mirar de deixar sempre la feina "per a un altre dia", un dia que no devia ser fàcil que arribés.

Si les circumstàncies en les que s'havia d'abordar la feina eren incòmodes, no era més favorable l'estat de la roba que calia rentar, poca broma. No animaven pas les intenses ferums de suor condensada i confitada, barrejada amb les olors de gallinassa, fems i d'altres aromes rurals característics que havien anat impregnant la roba al llarg dels dies i dies de fer-la servir. I junt amb les olors, els colors, em primer lloc els habituals i rebels estampats de llànties olioses (inevitables menjant amb el plat a la falda, al banc de la vora del foc), que difícilment acabaven de marxar mai. De les llànties sempre en quedaven aures que, a força d'anys i rentades, s'anaven confonent, igualant-se amb el color indefinit de la roba, alhora que noves llànties, més llampants i visibles, invisibilitzaven les històriques.

No era massa difícil entendre la forma com gestionaven la roba lo Joan i lo Xic. Només calia viure en condicions semblants a les seves, com era el meu cas aquells anys. Val a dir que, sobretot pel que fa a la freqüència de les bugades, potser no teníem gaire a envejar-nos.