Lo Xic - 2

L'aïllament en què vivien lo Joan i lo Xic, la consegüent dificultat de proveir-se i una economia que no permetia massa alegries feia que no haguessin variat gens ni mica el sistema de vida frugal que havien heretat i que llavors ja començava a ser força insòlit. S'havia produït un gran procés de despoblació. Moltes famílies, cansades de les estretors i enlluernades per les notícies que els arribaven dels que havien marxat cap a les ciutats, havien seguit també aquell camí. Havien abandonat les seves masies, els espais oberts, la incertesa de la meteorologia i de les collites tot buscant la seguretat urbana, sovint concretada en una porteria d'un bloc de pisos (gairebé sense excepció un espai minúscul, poc ventilat i al qual el sol no hi arribava per cap banda, però que malgrat tot sembla que els donava aquella seguretat que anhelaven).

Els que s'havien quedat, en general s'havien modernitzat. Treballaven les millors terres, tenien la maquinària necessària i disposaven de vehicles per a desplaçar-se quan els convenia, ja fos per a anar als mercats de la capital de la comarca o per a anar allà on fos quan els convenia alguna cosa. La seva vida s'havia tornat molt més fàcil i còmoda.

No era el cas de lo Joan i lo Xic, eren una de les poques excepcions: ni havien marxat a la capital (o a alguna altra població més o no tan gran), ni havien millorat la seva condició durant aquell procés de despoblació. Seguien vivint com havien viscut els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis. Reclosos a la seva enclotada i aïllada masia. Fonamentalment autoproveint-se, depenent el mínim del món exterior, treballant els horts, alguns fruiters i les oliveres, criant l'aviram, els conills, el bestiar de llana i les cabres... i fent servir la mula com a mitja alhora de treball i de transport.

Forçats per la necessitat i empesos per la rutina ho aprofitaven tot al màxim, fins a extrems que, a qualsevol persona que no hagués estat en contacte amb aquella forma de viure, que no entengués el seu sentit i utilitat, que no en conegués el context, la podien deixar del tot bocabadada.

Alguns dels objectes d'ús quotidià eren veritables meravelles, autèntiques peces de museu. Càntirs i olles "embolcallats" amb artesanals malles de filferro, per tal que les visibles esquerdes no els acabessin inutilitzant. Pedaços i sargits d'una laboriositat extrema, per tal de poder seguir fent servir peces de roba desgastades alhora per l'ús, les bardisses, el sol i les rentades. Abarques autoconstruides amb soles de pneumàtics vells i corretges de cuiro o de pneumàtic més prim, "cosides" amb grapes improvisades o claus reblats. Una ampolla de vidre, una bossa de plàstic, una llauna de sardines... tot allò que a les ciutats havia passat a la categoria d'escombraries i a ser considerat un problema, allí era encara un tresor i una eventual solució. Vivien fora del temps, ancorats en un passat que ja s'havia esvaït, una forma de vida que llavors només tenia semblances amb casos aïllats com el seu, o amb regions d'altres països en situacions semblants de precarietat i manca de recursos.

Segur que els hauria agradat viure amb més facilitat i comoditats. Però és molt possible que si llavors encara seguien allí no només fos per la rutina i la falta d'empenta per a arriscar-se a canviar d'aires. També devia influir la consciència del privilegi que representava viure en aquells paratges, tan plens de vida, tan lluminosos, tan poc humanitzats, tan solitaris... a voltes inhòspits i difícils, però tan diferents de les llòbregues porteries (o dels pisos esquifits en els que se sentien els esternuts, les discussions i la cadena del vàter del veí) a on havien anat a raure alguns dels habitants dels masos o llogarrets dels voltants.