Espigolant gotims

Mentre espero el tren a l'estació deserta, travesso les vies i vaig a la vinya de l'altre costat. Ja fa uns dies que la van veremar i en ressegueixo les rengles pessigant bagots, gotims, catims: aquests raïms petits, de només dos o tres grans, que pengen als extrems dels sarments (per aquí en diuen redoltes), que en el moment de la collita eren encara verds. Ara són ben madurs, amb aquesta dolçor suau de les parellades, aquest raïm de conreu majoritari (junt amb el macabeu) per aquests tombants.

Al voltant, un gran silenci, només trencat de tant en tant per algun cotxe que passa per la carretera, no gaire llunyana. Després vindrà el tren, i després la gran ciutat, sorollosa, neguitosa, atrafegada. Però mentrestant, passejant pel mig de les fileres de ceps, buscant entre els pàmpols gotims despistats, espigolant-los mentre el sol se'n va cap a ponent lentament i bufa un suau ventijol, el temps s'ha encantat i la sensació de benestar i placidesa és profunda, meravellosa, màgica.