L'Ester M.

L'Ester M. és una amiga dels temps d'experiments neorurals. El seu cas es força curiós, atípic. En aquella època el perfil habitual dels neorurals eren parelles molt joves o nois sols. Ella, en canvi, es va traslladar a un poblet pràcticament deshabitat amb la seva mare (que llavors devia tenir ja uns seixanta anys), els seus dos germans i el seu fill, que aleshores potser tenia uns quatre o cinc anys. La mare va vendre el pis on vivia a una llunyana capital de província i van comprar una casa a aquell poblet aïllat dels Pirineus, una casa molt barata i molt abandonada, força deteriorada, en la que hi van haver d'invertir moltes energies per a fer-la habitable i una mica confortable.

L'Ester ha viscut sempre d'una manera molt especial, submergida alhora en una gran eufòria i un gran cansament, una cosa de difícil explicar però de fàcil copsar tenint-la al davant. Ha tingut una vida complicada, tant a causa de la salut, que li ha anat fent algunes males passades de forma més o menys periòdica, com per les responsabilitats familiars en les que s'ha anat trobant implicada. Amb l'agravant de no tenir cap qualificació professional ni cap gran habilitat valorable en el món laboral: la majoria de feines que ha fet han estat ingrates, mal pagades, dures.

Després d'aquella etapa neorural va viure molts anys fora del poble, per tal de facilitar l'escolarització del fill... i també potser pel seu delit ocult de ciutat, una mica cansada com estava, segurament, de tanta naturalesa i solitud. Durant aquells anys urbans va treballar sobretot netejant i fregant cases, quedant sovint exhausta, a causa de la seva especial fragilitat.

Dels cinc membres de la familia que van iniciar aquell experiment neorural dos ja no hi són.

La mare va morir després de patir una llarga malaltia d'Alzheimer, durant la qual l'Ester la va cuidar com una nina, de forma incansable. Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant uns quatre anys que és el que potser va durar la fase final, apagant-se la mare de mica en mica, requerint una atenció permanent que l'Ester li va dedicar sense cap mena de reserva.

També va morir el seu germà gran, d'un càncer de cap fulminant. L'altre germà de l'Ester viu a un altre poble de la zona, i el fill més lluny, a una altra autonomia, també en un poblet, també sol com la seva mare.

És normal que passin anys sense que vegi l'Ester, fins i tot sense que en sàpiga res. Ara viu sola a la casa familiar d'aquell poblet isolat, un poblet en el que ara hi viu més gent, neorurals que al llarg del temps hi han anat habilitant algunes cases.

Fa potser un any l'Ester es va trobar una gata i la va adoptar, i ara ja té una dotzena de gats, i es veu que la seva nova família segueix augmentant, alhora que augmenta també la despesa destinada a comprar pinso, cosa que li perjudica de forma remarcable la seva precària economia. A més, com que ha de tenir cura dels seus animals, està lligada, no pot marxar del poble.

L'Ester sempre ha viscut pendent dels altres, la mare, el fill, els germans. Contenta d'ocupar-se de la gent de la seva família, i alhora cansada i de vegades esgotada a causa d'aquesta atenció i dedicació absorbent, sovint somniant amb el que faria el dia que no tingués obligacions que la retinguessin. I quan s'ha quedat sola, de forma sorprenent és com si hagués tingut por de perdre aquest estat de dependència i d'obligacions permanents en què sempre havia viscut, que sempre li havia impedit tenir la llibertat de poder decidir el que volia fer. Com si tingués por de perdre "el sentit" de la seva vida, s'ha lligat un altre cop.