Àpats especials

Al vespre, per sopar, figues de la figuera de l'Alfredo i una mica de raïm, ull de llebre de la parada del Ramon. Amb una mica de pa amb oli. Un sopar de primera.

O figues de qualsevol altre figuera, ja que gairebé ningú les cull, acompanyades amb un grapat d'ametlles, llarguetes o marcones, d'algun ametller abandonat, dels molts que hi ha a les moltes parades que, per petites i poc avinents, es van deixant de treballar. Figues i ametlles, un bon àpat, potser per esmorzar, o per dinar, o per sopar, o repetint el mateix menú els tres cops. Uns àpats possibles només alguns dies, quan les circumstàncies ho permeten, darrerament ben clares vegades, de forma excepcional.

També són puntuals una altra mena d'àpats. Per exemple, a l'estiu pensava estar uns dies fora i volia deixar la nevera desendollada. Gairebé ja no hi quedava res, només algunes restes rescatades de la nevera del pis d'uns amics que també havien marxat: tres ous, un flascó encetat de tomàquet fregit, una mica de margarina, mitja poma, mig pebrot i mitja bossa de magdalenes. Amb la margarina vaig fer ous ferrats, abocant-hi el tomàquet fregit pel damunt, sucant-hi després les magdalenes. De postres, el mig pebrot (dels vermells, carnosos, sucosos) i la mitja poma. Deliciós.

O un altre dia que l'Ofèlia em va donar uns pots de tomàquet fregit, que ella mateixa havia cuinat i envasat amb tomàquets de l'hort dels seu home. Com que estava fent ja la conserva nova, llavors li sobraven pots dels envasats l'any anterior i me'n va passar uns quants. Uns dies més tard es va escaure que, feinejant a casa, se'm va fer l'hora de dinar i, alhora amb molta gana i poques ganes de cuinar, vaig obrir un pot de "solís" (tal com l'Ofèlia anomena aquestes conserves, mediatitzada pels anuncis de la televisió), i combinant-lo amb un paquet de galetes torrades vaig menjar la mar de a gust.

Afortunadament, trobo tan bo un plat d'ous fregits amb magdalenes o un pot de "solís" amb galetes com un grapat de figues amb ametlles o raïms... uns i altres els trobo àpats de primera. Tan de primera com quan, algun cop, m'he trobat pel carrer alguna barra de pa en bon estat i me l'he menjat per sopar la mar de content, sucada amb oli o combinada amb allò que en aquell moment tingués a l'abast. Això, quan no s'escau que, com em va passar fa uns mesos, el que trobo és una bona bossa de bunyols de quaresma, amb aquell gust d'anís tan bo, deliciosos, i que ves a saber per quin motiu algú no havia volgut...

Menjar cada dia és una necessitat ineludible, i poder-la satisfer amb gust i alegria és un privilegi que sovint no té tan a veure amb el que es menja sinó amb el plaer amb el que es menja allò que es menja... No sé exactament per quin motiu, però es veu que a la rifa dels gustos a mi m'ha tocat aquest interessant privilegi. D'allò més agradable i pràctic quan fas àpats solitaris, i amb aspectes una mica més delicats, també s'ha de dir, quan vols compartir aquests menús atípics amb gent poc avesada a sortir de les seves rutines.