L'Ester M. - 2

Des que li van detectar el càncer i fins que va morir, el Miguel, el germà de l'Ester, només va viure un parell de mesos. Li faltaven només unes setmanes per a jubilar-se, una jubilació avançada (acabava de fer seixanta anys) i que esperava amb moltíssima il.lusió. Estava cansat, volia viure més lliure, sense obligacions laborals i feia temps que feia projectes del que faria quan s'hagués jubilat. Llavors es dedicava a l'ensenyament i era un bon professor d'institut, li agradaven les matemàtiques i li agradava ensenyar-les (abans, durant molts anys, havia estat apartat de l'ensenyament, implicat en diferents iniciatives i activitats vinculades al món alternatiu i neorural).

El Miguel era un home intel.ligent, bona persona, i alhora castigat per unes emocions rebels i per un excés de rigidesa mental en segons quins àmbits, una combinació no gaire favorable de cara al propi benestar. De vegades no aconseguia que dins del seu cap hi regnes la tranquil.litat que anhelava, a estones se li feia difícil la vida... és molt possible que aquell viure tens, dolorós, tan poc relaxat, afavorís el desenvolupament del mal que, al final, se li va endur la vida de forma tan sobtada.

No sé exactament per quin motiu, però algunes amistats les relaciono sobretot amb detalls gastronòmics concrets. En el cas del Miguel i l'Ester, els associo amb uns ous ferrats esplèndids, inundats en oli, devorats amb passió mentre hi anava sucant una llesca rere l'altra de pa. Ells, junt amb la seva mare i el seu germà, ja havien dinat, i em miraven bocabadats, sorpresos de la manera com endrapava, amb la meva cara suposo que de profund agraïment i felicitat. Miraven i alhora anaven teixint una d'aquelles converses divertides i enginyoses, saltejades d'acudits i riures, prenent-se la paraula i el pel els uns als altres, una manera de fer que em va seduir, i que els definia tan bé: aquella barreja d'humor particular emergint d'una mena de concepció mig desconfiada i mig tràgica de la vida, mig sorneguera i mig endurida, navegant entre la comicitat, la sàtira, l'humor negre i la tendresa.

Aquells ous ferrats amanits amb acudits me'ls van obsequiar el primer cop que vaig anar al poble on llavors havien anat a viure, en el que de moment ocupaven una casa que havien llogat, mentre arreglaven la que havien comprat (això va ser uns vint-i-cinc anys abans que el Miguel morís). Hi vaig arribar després d'una llarguíssima caminada sense haver tastat ni una mossada, amb les mans a la butxaca, com era el meu costum en aquella època, confiant en la "divina providència", que aquell dia va ser realment divina i providencial. És un detall que s'ha de remarcar, perquè algun cop alguna d'aquelles caminades incertes havia acabat amb resultats una mica més decebedors, per no dir del tot.