El Jonàs de la Leocàdia - 3

Fa uns dies vaig anar a veure el Jonàs de la Leocàdia. Vaig telefonar abans d'anar-hi, no fos que coincidís que estigués ocupat amb alguna activitat o teràpia. Una possibilitat poc probable, perquè com la resta d'interns es passa la majoria dels dies sense fer res. Costa d'imaginar que en aquestes condicions algú pugui fer cap tipus d'evolució favorable, de fet el curiós és que fent aquesta mena de vida la gent no empitjori molt més.

El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.

El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".

El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.