El Jonàs de la Leocàdia - 5

Hi ha persones amb malalties mentals, com el Jonàs, reclosos de per vida en un manicomi. De vegades el motiu principal de la seva reclusió indefinida és una cosa tan prosàica com la manca de recursos. Amb més recursos (que possibilitessin una atenció externa seriosa, el seguiment de la seva medicació, que quan fos possible fessin feines adequades a les seves capacitats, que participessin en activitats socialitzadores...), algunes d'aquestes persones de vegades es podrien reintegrar a les seves famílies, o traslladar-se a pisos tutelats, o a residències de mides més humanitzades, més obertes... Fos una o una altra l'opció possible en cada cas, el resultat seria que aquestes persones podrien viure més integrades en la societat. És a dir, en la mesura que la vida social ens conforma com a persones, "serien més persones".

És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).