Apunts - 4

És un barri de gent benestant. Passen dues gitanes, potser mare i filla, la filla d'uns 20 anys, acompanyades d'un home nan, jove. Són com una aparició, una mena d'estampa sortida d'una època remota o d'alguna pel.lícula. Elles duen vestits bigarrats, faldilles grans i amples, fins els turmells, de roba estampada més aviat fosca. Els cabells recollits amb mocadors, dels que se n'escapen algunes puntes rinxolades. Les cares esmolades, seques, la pell bruna. Caminen a ritme viu mentre gesticulen i discuteixen acaloradament, cridaneres. Uns metres més enrere, l'home, que a més de ser extremadament nan és també estrafet, estrany, intenta seguir-les amb un caminar treballós, forçat, queixant-se, cridant també alguna cosa; va vestit de negre, d'un negre lluent i un punt tornassolat, resultat de l'ús continuat de la roba i de la manca de parèntesis per a passar-la pel safareig. Se'n van carrer enllà, enduent-se els seus colors, els seus gestos exagerats, el seu brogit i la seva cridòria, mentre el carrer recobra el seu gris i monòton estat habitual.

Un altre dia. A la vorera ampla d'una carrer solitari, un escombriaire, un noi jove, amb la seva gran escombra, vestit de verd i amb la seva armilla groga, escombra les fulles seques dels plàtans. Canta una cançó melangiosa, pausada, "...tant com t'estimava, per què m'has deixat?". Escombra seguint el ritme lent de la cançó, sense presses, sense pauses. Quan m'hi acosto i se n'adona va abaixant la veu, convertint-la en un murmuri, gairebé inaudible, sense deixar d'escombrar. Quan seguint camí enllà me n'allunyo, sento com revifa de mica en mica la seva veu. Un inesperat i bonic regal. Potser li hauria d'haver donat les gràcies... per què no ho he fet?