El Jonàs de la Leocàdia - 2

Quan vaig a veure el Jonàs no hi arribo per la carretera, passo per un camí que fa drecera, polsegós, ressec, vorejat de fonolls, cards i gramínies de diferents menes, algunes oliveres abandonades, amb la brosta encongida, sobtada, esclarissada, també algun garrofer i algunes figueres de moro... el verd de les diferents plantes és més aviat glauc, enfarinat de pols i descolorit per la sequera.

No és un camí qualsevol. Amarat d'una sensació especial, em porta des de la meva vida quotidiana al món de la gent que ha perdut la seva llibertat, la llibertat física d'anar on vulgui i la mental de poder governar, amb més o menys encert, les pròpies sensacions, emocions i pensaments.

Fa uns trenta-cinc anys vaig anar per primer cop a un manicomi. Malgrat el pas del temps, són llocs que em continuen impressionant, potser fins i tot més que aquell primer cop. Entremig, moltes històries, algunes molt properes, de persones amb diferents malalties mentals, abocades a diferents fracassos vitals. Històries sovint de gent molt sola, castigada per la malaltia i alhora per l'oblit de parents i coneguts. O de gent acompanyada, però profundament isolada a causa de la gran incomprensió, o el cansament, de la gent que l'envolta. Persones de vegades aïllades enmig d'una estreta convivència (o coexistència), una mena de solitud potser encara més feixuga que l'altra.