Un altre rodamón

No en recordo el nom. Va passar pel poble pidolant per les cases. Em va preguntar si sabia a quina hora passava el tren per a anar fins el següent poble. Li vaig dir l'hora, però cap al tard, al mirar els horaris, em vaig adonar que, com que era Cap d'any, aquell dia l'últim tren no passava. Ja era ben fosc. Feia molt fred. Vaig anar a l'estació i el vaig trobar escalfant-se amb un petit foc, en el que amb una paella s'havia cuinat el sopar. Li vaig oferir de venir a casa i va acceptar. No es va separar ni un moment del carret que traginava, el va arrossegar escales amunt fins a l'única habitació calenta, on hi havia l'estufa de llenya i on ell va dormir, al sofà. No va acceptar res de menjar, i ni tan sols va voler fer servir el vàter: pixava a dins d'una ampolla, "per no molestar". No vaig insistir. L'endemà al matí, a primera hora, va marxar, per agafar el primer tren.

Recordo la seva fortor, penetrant, intensa, agressiva. I el seu silenci sever, la seva impenetrabilitat.