El dit de l'Anabel

Remenant andròmines, l'Anabel es trenca el dit petit de la mà esquerra. Viu sola, té seixanta-cinc anys i és de caràcter independent, poc inclinada a demanar ajuda. Té clar que el dit se li ha trencat, només mirant-se'l ho veu. Sense atabalar-se, s'adreça el dit trencat, i amb benes i un parell de fustetes ella sola se l'immobilitza, ajuntant-lo alhora al del costat, l'anular. Més o menys tal com es feia abans, quan no es donava tanta importància aquests petits incidents (i accedir a un metge no era tan fàcil); quan un dit trencat s'immobilitzava igual que s'encordava (amb dues fustes, draps i cordills) la pota que s'havia trencat del gos o la cabra.

L'Anabel es mira la seva obra: no té cap dubte que ha fet una bona feina, i està contenta de la seva capacitat de ser autosuficient.

L'Anabel té una germana infermera. Al cap de dos dies la germana infermera s'assabenta de l'incident del dit, i comença a insistir "que l'ha de veure un metge", que allò no és manera de fer les coses. La germana és un corcó, insisteix un dia i un altre... L'Anabel la coneix, sap que l'estratègia de la germana es fonamenta en l'esgotament, anirà insistint tant com calgui, fins que ella cedeixi, de manera que al final acaba claudicant i se'n va al metge. Sobretot perquè calli la germana.

El metge li treu tot el parament que ella s'havia fet, li fa dues radiografies des de dos angles diferents i diu que el dit no està perfectament alineat, que s'ha d'adreçar. Trenca la incipient soldadura, l'adreça segons el seu criteri i li posa un guix des de la punta del dit fins el colze. I li diu que torni al cap de deu o quinze dies, per revisar com va.

Quan torna per fer la revisió, li fan dues noves radiografies. El metge se les mira, arrufa el nas, diu que el dit no està del tot ben adreçat. Li torna a trencar el dit, l'enguixa un altre cop, aquesta vegada només fins el canell, i la cita per al cap de deu o quinze dies. Passen aquests dies i l'Anabel va un altre cop a la revisió. I passa exactament el mateix: noves radiografies, el nas arrufat, el dit trencat un altre cop, la ma novament enguixada.

No m'invento res, no exagero res. L'Anabel es va trencar accidentalment el dit i després el metge li va trencar intencionadament tres cops, per la senzilla raó que li semblava que no li quedava prou adreçat. No hi havia cap altre problema, l'únic problema (presumpte problema) era aquest, el de la "perfecta alineació". Des que es va trencar el dit fins que li van treure el darrer guix van passar gairebé tres mesos.

Però alerta, que encara falta la cloenda: a l'Anabel el dit li ha quedat tort. Sí, després de tantes radiografies, de tanta trencadissa intencionada i de tant guix, li ha quedat tort. Molt més tort que quan ella se'l va immobilitzar, perquè llavors per veure la presumpta falta d'alineació va caldre fer dues radiografies, i ara les radiografies no calen, és evident que el dit li ha quedat "incorrectament adreçat".

Insisteixo un cop més que aquest relat no està gens amanit. Les fractures "intencionades" a càrrec del traumatòleg van ser tres. I abans de la primera intervenció del traumatòleg a simple vista no es veia cap desviació del dit.

Un dia d'aquests haig d'anar a veure el dit de l'Anabel, perquè amb ella de moment només hi he parlat per telèfon. Sé que el seu relat és fidel, que no ha exagerat res. Perquè pel que fa als afers de la seva salut l'Anabel té tendència a ser molt discreta, fins i tot muda. Sovint li has de treure la informació d'aquest tipus amb un tirabuixó, si és que aconsegueixes treure-li alguna cosa. I de problemes de salut no n'hi falten, al contrari. Potser per això aquesta vegada ha estat fàcil que parlés del dit, perquè parlant-ne dóna la sensació "que ja explica què li passa", i mentrestant els problemes de pes queden invisibles, ocults gràcies a la història esperpèntica del dit.

Ultimes i bones notícies: per sort, aquest traumatòleg expert en trencar dits s'ha jubilat.